Les relacions de desconfiança

No fa gaire, arran de la lamentable defunció d’una malalta pel virus de la grip A, a l’Hospital Gregorio Marañón de Madrid, vaig sentir en un conegut programa de ràdio de tarda que, després d’una visita al metge, un de cada quatre cerquem informació sobre el diagnòstic que ens hagi pogut fer el facultatiu. Els experts diuen que abans la proporció era un de cada sis. Per tant, concloïen, la desconfiança creix.

Però la desconfiança creix no només envers els metges. Fa anys que s’ha instal·lat en les relacions a l’escola, amb els proveïdors, amb els clients, amb les entitats financeres, i amb un llarguíssim etc. La nostra societat està basant cada cop més les seves relacions en la desconfiança. Que lluny que queden aquells dies en què un tracte es tancava amb una encaixada de mans. Tothom sabia que, per honor, no es faltaria mai a la paraula empenyorada.

Sovint em pregunto, i pregunto als meus amics, com hi hem arribat a aquesta situació. La resposta no és fàcil. És veritat que mandrosament ens hem deixat envair per formes culturals en què no hi va inclosa aquesta ancestral relació de confiança.

De malfactors i de mentiders n’hi ha hagut sempre; però hi ha una diferència: abans se’ls coneixia. Ara, lamentablement, són més coneguts els pocs honestos que els que no ho són. Aquests, la primera habilitat que desenvolupen és la de fer passar per veritat categòrica una mentida, una estafa o una falsedat monumentals. Que permanentment volen fer-nos combregar amb rodes de molí, vaja. En això, m’atreviria a dir que, molt i molt, els nostres polítics --principalment-- i algunes de les lleis que aproven --en part-- hi tenen alguna cosa a veure.

Fa molt pocs dies, fins i tot hi ha qui s’ha atrevit a desconfiar d’uns bombers que van donar la seva vida per salvar-ne d’altres. Fins a quin punt ha d’arribar aquesta desconfiança? En aquest sentit, fa poc, ja vaig fer una petita reflexió en aquest mateix bloc, al final d'un escrit titulat “Deu ser una broma, no?”.

Després, encara hi ha polítics que s’atreveixen a criticar la ciutadania dient que, entre nosaltres, s’ha instal·lat el pessimisme… No si, a sobre, en tindrà la culpa el ciutadà per ser un desconfiat!

Compte perquè els nens, que són esponges, tot això també ho aprenen. El que els fa més mal és veure que a l'escola i a casa se'ls inculca uns determinats valors, però a l'hora d'aplicar-los veuen que els propis educadors sovint també practiquem el tot s'hi val. El perill està en que acabi convertint-se en la manera natural de fer. I, tanmateix, a mi em fa por. Una societat basada en la mentida i, per tant, en la desconfiança, patirà molt. Patirem molt...

Un article sobre la memòria

Us recomano una lectura pausada d'un escrit publicat al bloc "Vent de cara" amb unes encertades reflexions d'en Carles Armengol sobre el treball de la memòria a les nostres escoles. L'article porta per títol Memòria, coneixement i aprenentatge.

El "bocamoll" de TV3 i l'anglès

A TV3, els dimecres al vespre, estan fent una edició especial del concurs bocamoll adreçada a nens i nenes (el bocamoll és un concurs que, en l’edició normal, per a adults, conjuga el joc amb els coneixements i competències en llengua i cultura, bàsicament catalanes).

No pretenc fer una crítica al programa, ni al que s’hi fa ni com es fa, perquè no és el meu camp ni la meva intenció. Em pot agradar o no, i poca cosa més. Vaig a l’edició especial infantil que esmentava.

Pel que he vist fins ara, calculo que són nens i nenes d’edats compreses entre els 8 i els 11 anys. Una de les proves consisteix en triar un tema d’entre quatre que proposa el presentador. Els temes tenen títols com ara “maries” o “amb pal”, per exemple. El presentador fa preguntes relacionades amb el tema triat que s’han d’endevinar (a “maries” pot preguntar, suposem, com en diem d'un determinat tipus de galeta, o d'una assignatura poc important, o bé “amb pal” pregunta sobre tot allò que en pugui tenir, de pal, –un vaixell de vela, ­– o que s’hi pugui fer esment –lletra de pal­–).

Doncs bé, ja va per dos programes que un dels temes proposats és “in english”, que se suposa que farà preguntes referents a l’entorn de l’anglès. En tots dos programes, els nens l’han deixada de banda aquesta prova! No s’hi han atrevit! Això demostra que ells mateixos reconeixen que no se’n senten de competents, en anglès. Ens ho hauríem de fer mirar.

No veig gens clar que la directriu d’impartir alguna matèria en anglès és el camí a seguir. Vist que no s’hi atreveixen ni en un joc, que passarà quan a l’aula hi entri un professor més d’un cop per setmana a “donar-hi” o a “reforçar” matèria?

Sé que per part d’institucions solvents, com ara la Fundació Escola Cristiana de Catalunya, s’hi està treballant seriosament, en aquesta línia. De totes maneres, caldrà fer-ho molt bé perquè no és escoltant que s’aprèn una llengua sinó que és parlant-la. I parlant-la de temes propers, no de temes allunyats de la realitat de l’alumne.

Això és el que diuen els que han creat mètodes que han donat resultats espectaculars, com ara el Mètode Vivencial, que devem al vilanoví Antoni Pascual i Ventosa. Com ell, crec que és un problema de mètode i a les escoles, pel que jo conec, encara estem lluny de trobar-lo, un mètode eficient. Recomano un passeig per la pàgina web de Vivential Languages. (Els que em coneixen ja saben que me n'he fet molt de pesat, amb aquest mètode; però en la meva pràxis educativa encara no me n'han plantejat seriosament cap que el superi).

De tot això també en parlen els psicolingüistes com ara Jakobovits o Chomsky. D’aquí ve la meva reticència, i estic a l’expectativa amb actitud oberta (però prudent). Només quan aconseguim que els nostres alumnes perdin “la por a llançar-se” a parlar l’anglès (això és competència), episodis com el del bocamoll seran una anècdota.

Sense voler-ho, el bocamoll ha evidenciat una manca de competència dels escolars catalans en llengua anglesa. A mi no em sorprèn. I no crec que sorprengui, amb la mà al cor, a ningú dels que treballen en el món de l’educació.

Trobar la pau...

M'han passat aquesta historieta; potser ja la coneixeu; però, per si de cas, us encoratjo a llegir-la amb calma... Potser fa massa anys que hem perdut l'autèntic sentit de les coses bones de la vida, i no les valorem quan les tenim a tocar.

A vegades penso que si aquells que ens dediquem a educar no hi estem col·laborant, en això de fomentar un sentit consumista i poc transcendent de la vida. Aquest món no ajuda els alumnes o fills a trobar-se com a persones.

La historieta diu així:

Un hombre de negocios norteamericano estaba en el embarcadero de un pueblecito costero de México cuando llegó una barca con un solo tripulante y varios atunes muy grandes.

El norteamericano felicitó al mexicano por la calidad del pescado y le preguntó cuánto tiempo había tardado en pescarlo.

El mexicano replicó: –¡Oh! Sólo un ratito.

Entonces el norteamericano le preguntó por qué no se había quedado más tiempo para coger más peces.

El mexicano dijo que ya tenía suficiente para las necesidades de su familia.

El norteamericano volvió a preguntar: –¿Y qué hace usted entonces con el resto de su tiempo?

El mexicano contestó: –Duermo hasta tarde, pesco un poco, juego con mis hijos, duermo la siesta con mi mujer, voy cada tarde al pueblo a tomar unas copas y a tocar la guitarra con los amigos. Tengo una vida plena y ocupada, señor.

El norteamericano dijo en tono burlón: –Soy un graduado de Harvard y le podría echar una mano. Debería dedicar más tiempo a la pesca y con las ganancias comprarse una barca más grande. Con los beneficios que le reportaría una barca más grande, podría comprar varias barcas. Con el tiempo, podría hacerse con una flotilla de barcas de pesca. En vez de vender su captura a un intermediado, se la podría vender al mayorista; incluso podría llegar a tener su propia fábrica de conservas. Controlaría el producto, el proceso industrial y la comercialización. Tendría que irse de esta aldea y mudarse a Ciudad de México, luego a Los Ángeles y finalmente a Nueva York, donde dirigiría su propia empresa en expansión.

–Pero señor, ¿cuánto tiempo tardaría todo eso?

–De quince a veinte años.

–Y luego ¿qué?

El norteamericano soltó una carcajada y dijo que eso era la mejor parte:

–Cuando llegue el momento oportuno, puede vender la empresa en bolsa y hacerse muy rico. Ganaría millones.

–¿Millones, señor? Y luego ¿qué?

–Luego se podría retirar. Irse a un pequeño pueblo costero donde podría dormir hasta tarde, pescar un poco, jugar con sus nietos, hacer la siesta con su mujer e irse de paseo al pueblo por las tardes a tomar unas copas y tocar la guitarra con sus amigos.

–Bueno, pero eso es lo que hago ahora señor ¿Por qué tengo que esperar veinte años?

Deu ser una broma, no?

"La comunitat de Madrid demana una aportació extra de finançament per motius lingüístics, segons ha dit la presidenta Esperanza Aguirre. La comunitat de Madrid, ha dit, "també és bilingüe": Espanyol-Anglès i ens costa molts diners enviar als professors dels 246 col·legis públics a Irlanda, Canadà, els Estats Units i el Regne Unit".

Aguirre ha denunciat que l'acord es basa en la població del 2007 i, per tant, deixa fora el sistema 300.000 ciutadans de Madrid, i ha rebutjat també que es creï el fons del bilingüisme" (sic).

(Notícia publicada a les notícies "on-line" del 3cat24.cat)

(N'hi d'altres, de declaracions, també com per sucar-hi pa...)

Em nego a fer cap comentari...

(Ja veieu que fa dies que seguiexo aquesta política. No sé vosaltres, però veig moltes coses que no m'encaixen. Un cop més, reitero que em preocupa el món que estem deixant als nostres infants: estem fent categoria de la falsedat, de la mentida, de la demagògia, d'"el poder pel poder", del malbaratament de recursos, de la desqualificació gratuïta, del "tot s'hi val", etc.)

Dedicat als meus amics... els mestres

Sense comentaris...

Una reflexió sobre autoritat

La "fortalesa" (desvergonyiment, insolència, arrogància) que mostra l'alumnat actual és aparent: és feblesa, desorientació. Més que mai és necessari aplicar-nos en la pràctica dels valors que prediquem els mestres (atenció, paciència, acolliment, comprensió, etc.). La disciplina -necessària per a l'exercici de l'autoritat del docent- és marcar els límits però des de l'estim, l'afecte, la consideració. Hem d'aconseguir "connectar" amb l'alumnat més difícil. Renyar, menystenir o, pitjor, ridiculitzar, serveix de ben poc si el mestre no és capaç d'instal·lar-se en l'autoritat moral (que és la bona!)

Un pensament

El repte del pedagog és aconseguir que l'alumne se senti estimat, acollit, segur.

El talent és ocult...

...i la feina de tot mestre és descobrir-lo.

No hi ha judici més injust que el que es fa a partir de les aparences. I a les escoles, es fa massa sovint.

Últimament, en l'entorn dels professionals de l'educació ja es comencen a alçar veus autoritzades en favor de descobrir i potenciar el talent dels alumnes. Diuen més (per això són experts de renom): tots els alumnes tenen un talent que cal descobrir i potenciar. Sense exclusions.

Massa sovint, deia en començar, oblidem que cal trobar el just (de justícia) equilibri en l'atenció de tots els alumnes: a cadascú se l'ha d'atendre i donar-li allò que necessita. La justícia no és només commutativa (donar a tots per igual) sinó que és també distributiva (donar a cadascú el que mereix). No és gens bo que, en nom d'una falsa igualtat d'oportunitats, anivellem tothom amb el mateix arrasador. No és just. Les oportunitats han de ser les mateixes, sí, però la manera d'aprofitar-les serà (ha de ser!) diversa, perquè diversos són els talents.

El que és democràtic és ensenyar als alumnes a apreciar i estimar aquesta diversitat de talents, que és la que enriqueix els grups humans. Hem d'encoratjar-los a que aprenguin a sentir-se bé amb l'aprofitament al màxim del propi talent, per a posar-lo després al servei dels altres: aquesta és la seva riquesa, la que els ha de conduir a tenir alta l'autoestima, ser justos en el respecte als altres, i sentir-se realitzats, transcendents.

En fi, per allò de la imatge i les mil paraules, us deixo un enllaç d'un vídeo del YouTube (que em va passar una bona amiga, i millor mestra) que pot il·lustrar això del talent i les aparences. Com a mestres farem bé d'aplicar-nos-ho i extreure'n conseqüències. De ben segur que els nostres alumnes ens ho agrairan.

Punxeu aquí per veure el vídeo (dura uns 8 minuts, però val molt la pena analitzar la reacció de tothom)

La tradició del llibre i la rosa

Perdoni el lector que faci ús de la meva vocació pedagògica, i aprofiti aquesta diada per explicar els seus orígens a Catalunya. Ho dic perquè ningú no pensi que em vull passar de llest o de pedant.

No ho faré amb paraules meves; ho faré aprofitant les immenses possiblitats que ens ofereix internet com a fons de coneixement ( i no només com a "pou sense fons" d'informació). L'any passat en un blog dedicat a "Llengües i llibres" de l'IES Príncep de Viana, de Barcelona, ho van explicar tan bé, que deixo l'enllaç per qui tingui interès (o curiositat) d'informar-se.

Feliç diada de Sant Jordi!

La tradició del llibre i la rosa (IES Príncep de Viana)

El català als patis

Ahir “el blog del pedagog” va publicar un escrit titulat El catalán en los patios en què, una vegada més, es denuncia la demagògia perversa i generadora d’odi, que es desencadena quan, en segons quins sectors, es parla de la imposició del català a les escoles de Catalunya. No me'n vaig poder estar de fer-hi un comentari, que transcric literalment:

«Entenc el to molest i fins i tot malhumorat de l'article. Ja ens hi tenen acostumats! Això no vol dir que no ho hàgim de denunciar tantes vegades com convingui, però ja sabem quin és el discurs. És el que han generat molts polítics que han fet de la política una arma de desqualificació i de confrontació per guanyar vots.

Aquestes opinions no fan més que atiar més el foc de la desconfiança que s'ha generat envers una institució, l'escolar, que mai s'havia d'haver fet servir com a arma política. Penso que hem de ser positius i palesar que en la majoria de les nostres escoles les coses es fan bé, amb seny pedagògic. El que ens ha de preocupar són els alumnes i el dotar-los d'unes habilitats comunicatives sòlides.I a aquests mitjans... aplicar-los allò de “ladran, luego cabalgamos” (això, ho entendran?).

Ànims! A seguir treballant amb optimisme, sense defallir. Els nostres alumnes i els nostres mestres no se la mereixen, tanta porqueria»

No vull fer més comentaris. De moment.

Llegir ens fa lliures

Llegir ens fa més lliures. Potser el que escriuen els escriptors, sí. El que, en les normatives, últimament escriuen els polítics, no.

(Per Sant Jordi, no compreu ni el DOGC ni el BOE).

Ensenyar a ensenyar

Fa temps, un familiar em va fer arribar un article publicat al diari "El País" el dia 8 de desembre de l'any passat, que duia per títol «la estafa de enseñar a enseñar», i escrit pel senyor Andrés de la Oliva, catedràtic de Dret de la Universitat Complutense de Madrid.

Avui, m’he atorgat un petit descans després d’uns dies de feina “extra”, i l’he recuperat de la memòria... del meu portàtil!

L'escrit cal entendre'l en el marc dels necessaris canvis que s'han de produir en les nostres universitats. En aquest cas, concretament, del postgrau ( o màster) que substituirà el rònec i caspós CAP.

D'entrada, em vaig sentir corporativament molest pel tracte despectiu que es dóna als pedagogs. Després, vaig comprendre que ens carrega morts que no són nostres, sinó del sistema i d’alguns companys de professió, amb reconegudes pífies al llarg de l’efervescència de l’escola “progressista” dels anys 70 i 80.

Hi diu moltes coses per rumiar. Posa el dit a la nafra en concepcions de l'educació i metodologies que, mal enteses, i pitjor posades en pràctica, han fet tan de mal a la nostra escola, i als ànims dels nostres mestres. De totes maneres, m’apunto al carro d’en Gregori Luri: l’optimisme és possible. I jo hi afegiria: si ens ho creiem!

En fi, no vull predisposar ningú. Deixo l’enllaç per si s’hi vol fer una lectura, i que cadascú en tregui les conseqüències... que estiguin més al seu abast!

Article "Enseñar a enseñar"

Allò que realment és important

No faré cap esment a la meva inconstància. Tampoc no faré un acte de contrició. En tot cas, un petit (molt petit) propòsit de l’esmena...

Passen coses. Coses que ens afecten com a educadors i que afecten als que eduquem.

Avui vull fer esment, per exemple, d'un anunci publicitari d’una determinada marca d’automòbils. L’anunci acaba dient (referint-se al cotxe, naturalment): «el que realment és important». Tot això amanit amb un pare orgullós de mostrar «el que realment és important» -el seu flamant cotxe- a la sortida de l’escola, quan va a buscar el seu fill.

Jo, em poso a la pell del nen i penso: «el que realment és important» per al meu pare, què és? ¿Per què em mira (embadalit, cercant la meva complicitat) per tal de que jo em senti també orgullós d’aquell enginy que em pren el meu lloc? I potser, com a nen, acabaré "entenent" «el que realment és important» a la vida: que per al meu pare és important que jo em senti orgullós d'ell perquè té un cotxe tan fantàstic... tant, que provoca l'enveja dels meus companys.

És un exemple més d’allò que va calant com pluja fina: el desplaçament dels valors, d’allò «que realment és important». Com a educadors –que creiem en altres valors que no siguin els de l’egocentrisme i el materialisme irracional-, no es tracta d’apagar el televisor o de denunciar-ho agrament i reiterada, a través dels diversos mitjans o associacions (tot i que, de tant en tant, està bé de fer-ho): el més efectiu és no perdre l’oportunitat, en el moment, sense mandra, de fer-ho veure a aquells que estem educant, obrir-los els ulls a una crítica serena, exigent, sana i, fins i tot, irònica.

Diguem-ho en positiu: afortunadament, els mitjans de comunicació actuals (tan primirats i puristes en altres coses –potser algun dia m'animo a parlar-ne–), amb aquestes "perles", ens proporcionen oportunitats fantàstiques per educar. No ho desaprofitem: matarem dos pardals d'un tret (ai els de la protectora d'animals!): desmitificarem i educarem.

Una referència interessant al "Blog del Pedagog"

Tinc diversos escrits pendents que aniré penjant, a mesura que els acabi, al llarg d'aquest mes de febrer.

Malgrat tot, avui he cregut molt interessant suggerir-vos una referència a un blog que llegeixo sovint, i del qual ja us en vaig parlar: es tracta del "Blog del Pedagog". I més concretament crec que val la pena la lectura d'un post del 25 de gener, que duu per títol "Reflejos no inventados de la realidad".

Tots aquells que viviu el dia a dia d'un centre de secundària us hi sentireu plenament identificats.

Les preguntes que em faig són, entre d'altres, les que segueixen: ¿qui ha d'anar acabant amb això? ¿Com s'ha d'acabar? ¿En tenim prou amb les eines que ens dóna la normativa vigent?

Seguexio pensant que cal ser sobretot molt pacients, fer molta pedagogia dels valors de l'esforç i del plaer d'aprendre, denunciar les situacions però valorar les persones, etc. Ja n'aniré parlant.

De moment, quedeu-vos amb les anècdotes de què parlava; les trobareu clicant aquí
Ben aviat, més!