La Humanitat ha perdut el nord

Dóna la impressió que el món ha perdut el nord. I és veritat: és la Humanitat la que ha perdut el sentit del món mateix. Ens afanyem en mil i una coses. A ulls d’algú que es miri les coses des de l’òptica correcta, estem fent el passarell!

Aquest algú no és impersonal, eteri, incògnit: són aquelles persones que es miren el món des de l’esperit, com diu el meu amic el Dr. Josep Olives Puig, de la Tradició Primordial i Unànime de la Humanitat (recognoscible en els simbolismes, els mites, els arquetips universals, etc.). Aquest món que hem bescanviat per unes monedes de plata amb què ens ha enganyat el materialisme. I així ens va...

El problema de les escoles bressol d'iniciativa social

En Carles Armengol, al seu blog "VENT DE CARA", en una entrada titulada "el fracàs d'una política d'escoles bressol" ens fa reflexionar sobre el tracte escandalós que estan rebent, per part de les poders públics, les llars d'infants d'iniciativa social. A la seva entrada, a més, hi ha tot el referent històric i legal d'aquesta situació. De fet, va enllaçada a un escrit seu al diari PuntAvui, del passat dijous, dia 9 de febrer, de lectura molt recomanable.

És a través d'aquest article que m'assabento del tancament del de Llar d'Infants Joan XXII, al barri de la Verneda de Barcelona. La notícia m'ha colpit perquè vaig tenir el goig de ser-ne titular, d'aquest centre, arran de la meva tasca professional a la Fundació d'Escoles Parroquials (FEP).

És una notícia trista, i que massa sovint passa desapercebuda, com si l'educació infantil fos una educació de segon ordre. O, pitjor, com si les úniques escoles bressol legitimades fossin les d'iniciativa pública. Potser no estaria de més recordar a molts polítics que, al llarg de la història de l'educació, fins fa ben poc, la majoria d'escoles bressol han estat d'iniciativa social: sindicats, cooperatives, ordes religiosos, o iniciatives diocesanes.

Aplaudeixo, doncs, valent comentari d'en Carles al PuntAvui, que subscric totalment, i del qual en faré la màxima difusió, cosa que també intento fer a través d'aquesta entrada.

El centre Joan XXIII en concret, primer va ser un orde de religioses que el va fundar (amb el suport de persones benestants amb inquietuds socials), i se'n van fer càrrec durant els anys més durs de la postguerra, en què la Verneda era un dels barris més pobres de Barcelona (qui vulgui més informació que llegeixi un interessant i recent "post" al blog del Centre de Barri Verneda). Posteriorment, a finals dels anys 80, se'n va fer càrrec la FEP.

Sempre s'hi havia fet una tasca social, educativa i pastoral de primer ordre, al centre Joan XXII. Recordo, encara vivament, la il·lusió amb què les educadores, a final dels anys 90, malgrat els salaris de misèria, hi van promoure un canvi pedagògic radical, per estar al dia, a fi de proporcionar el millor entorn pedagògic possible al seu menut alumnat.

Però, una vegada més, els poders públics estan més pendents dels seus somnis megalòmans que de l'obligat esperit de servei, sobretot en els entorns més desafavorits. Em vénen, amb certa ràbia, al cap aquelles dures (en el transfons) paraules del prevere italià Lorenzo Milani: "hay que tener el celo de elevar al pobre a un nivel superior; no a un nivel igual al de la clase dirigente sino superior: más humano, más espiritual, más cristiano, más todo...".

Són moltes les històries que dels inicis d'aquell centre m'explicava Sor Amparo, i que caldria recuperar per passar-les-hi per la cara -per a la seva vergonya, si en tenen- a aquelles persones que diuen estar al costat dels ciutadans, però que obliden les petites-grans històries d'aquests, i de tot allò que han aconseguit a base de sacrificis i d'esforços de molts, mentre ells segueixen essent "autistes" socials, malbaratant recursos en projectes allunyats dels entorns concrets.

Com també són moltes les persones de la Verneda que van poder ser alguna cosa a la vida gràcies al primer impuls educatiu, humà i espiritual, que els va proporcionar el centre Joan XXIII... I així a la majoria de barris en què la iniciativa social i de l'Església, quan ningú no hi pensava, s'hi van posar sense escarafalls.

En fi, potser caldrà passar de la impotència a l'acció, perquè no torni a passar. Jo em poso a disposició...

   

Catalunya: educació, esforç, cultura

Un vídeo per fer-lo arribar tot el món. Que sàpiguen qui som i què som capaços de fer, els catalans. Educadament, amb esforç, units i integrant, sense exclusions. Si us és possible, feu-ne difusió (està disponible al youtube). La UNESCO està amb nosaltres.

La futura llei que s'albira

És indubtable que el nou govern, tard o d'hora endegarà un nou procés (el vuitè des de la Ley General de Educación del 1970) per canviar el marc legal de l'estat en matèria educativa.

Tots els que ens dediquem a aquest ofici, el de l'educació, sabem que una reforma no només és necessària sinó que ha de ser radical i estable. Perquè sigui radical i estable no només cal un "consens" polític: amb això no n'hi ha prou! Com jo mateix reflexionava en un comentari que vaig fer a un post del blog La Pissarra 2.0, crec que més que mai és molt necessària la intervenció i guiatge per part dels pedagogs. Des de la "Llei Moyano" de 1857 (des de llavors se n'han promulgat fins a vuit, si hi incloem la LEC), les nostres lleis n'estan molt mancades, d'aquesta intervenció i d'aquest guiatge. Sense voler polemitzar, sinó mirant el benestar pedagògic del nostre alumnat, hi ha un excés de normativització, i massa ingredients, mal entesos, de psicologisme.

Cal que els pedagogs fem sentir d'una vegada amb força la nostra veu, basada en la ciència pedagògica, d'una banda, i en l'experiència pedagògica, de l'altra: les dues.

                 

Noé, l'arca i el desodorant...

[Ja sé que són dues entrades en un dia: trenco tots rècords personals. Però per això són els rècords: per trencar-los quan pots o tens el dia].

Aquest migdia, mirant les notícies, en l’apartat “anuncis” n’hi ha hagut un que m’ha cridat l’atenció. Miraré de resumir-lo tant com pugui perquè, a banda de la nefasta posada en escena formal, m’ha sobtat el fons: es tracta d’un xicot que construeix un vaixell de fusta, emulant l’arca de Noé... es posa un desodorant i ‒mentre una veu en off diu, més o menys, “prepara’t per a la fi del món” (o semblant, perquè no hi he parat més atenció)‒ s’hi van aplegant parelles de xicotes ben maques... Després, llamps, trons, pluja... i l'arca al fons.

He recordat una entrada que sobre el Nadal ja vaig fer fa un parell d’anys. He tornat a posar-me en la pell de tots els nens (i no tan nens) que, de ben segur, no saben quin és l’origen de l’anunci: la narració bíblica sobre Noé i el diluvi universal.

No ho diré amb les meves paraules de cristià; utilitzaré les paraules d’un il·lustre filòsof i pedagog no massa sospitós de ser-ho, al menys de forma ortodoxa: em refereixo a Lev Tolstoi. En l’Estudi Segon de la seva obra L’escola Iàsnaia Poliana, entre moltes d’altres coses ‒sempre interessants‒ diu:

“Per obrir un univers nou al deixeble, i sense ciència arribar a estimar la ciència, no hi ha res més que un sol llibre: la Bíblia. Parlo tanmateix per a aquells que no consideren la Bíblia com una revelació”.

I fa moltes altres afirmacions que, en boca d’un llibertari (inspirador de Ferrer i Guàrdia), aconsello vivament que les llegeixin amb cura els pedagogs del segle XXI, necessitats de donar referents culturals i antropològics al seu alumnat.

Sense això, fins i tot un anunci banal d’un desodorant perd la seva “eficàcia”.

     

     

    

Nadius digitals o analfabets analògics?

Ja fa dies que poso en dubte el concepte de nadiu digital. Em sembla que no sóc l'únic.

Sí que és veritat que, per l'ús, els infants d'avui tenen unes destreses que no teníem nosaltres. Però això també és normal en altres àmbits: els nens de pagès, per exemple, saben portar un tractor als nou anys i els de ciutat, no. I no per això parlem de "nadius en aperos".

La conclusió que en trec és molt senzilla: per bé que del nostre alumnat en diem "nadius digitals", ens segueixen necessitant perquè són "analfabets analògics". Ja vaig escriure fa dies que nosaltres també les hem d'aprendre, les destreses. I ho hem de fer perquè, coneixent-les, podem guiar l'alumnat ignorant (en el sentit clàssic del terme, és a dir, que no sap i està aprenent) en el camí per aprofitar-les per al que són: eines per adquirir informació que, alhora, els ha de servir per construir coneixement, per acabar en allò que és important: el saber... i aquest és analògic.

Informació, coneixement i saviesa

Ahir, en el marc de la XVIII Tribuna de l'Edu21, que tenia com a lema un suggerent L'educació en temps de crisi, vam tenir el plaer d'escoltar al Dr. Mariano Fernández Enguita (Universitat de Salamanca). No vull estendre'm sobre el contingut de la seva conferència perquè, ben aviat, estarà penjada en vídeo al web de l'Edu21.

Voldria però ressaltar una idea que va plantejar-hi que em va fer reflexionar. L'exposo perquè em sembla fonamental pensar-hi des de la pedagogia, en un moment en què es comença a parlar de la liquidesa de tot plegat, a partir de l'expansió de les noves tecnologies, i de la seva aplicació a l'educació, en general (aules, família, etc.). La idea és que més que mai, en la història de la humanitat, hem tingut tant a l'abast tanta informació, però aquesta s'ha menjat -deia ell- bona part de l'espai que pertocaria al coneixement; però, el que és pitjor, el coneixement ha acabat per aparcar la saviesa, que és la finalitat de l'educació.
Deixo l'enllaç al bloc del Dr. Fernández Enguita

Declaració de la Societat Catalana de Pedagogia (SCP)

en relació amb les bases científiques, pedagògiques i socials de l'escola catalana i la immersió lingüística. La Societat Catalana de Pedagogia és filial de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC).

És un document essencial en aquests moments en què, de forma partidària, i aliena a la realitat de Catalunya, es posa en qüestió, de manera poc científica, el model lingüístic de l'educació a casa nostra. La llengua, com s'afirma en el document, ha estat. precisament, l'element de cohesió social més radical. La declaració posa negre sobre blanc als fonaments pedagògics d'aquesta manera de fer tan reeixida.

Tots aquells que estimen l'exemplar tradició pedagògica del País n'han de fer una lectura acurada; a fe que hi trobaran la seguretat que necessiten sentir per seguir treballant en la mateixa direcció, sense deixar cap mena d'escletxa al dubte que generen certs cants de sirena "desafinats".

                     

«Aprendre en català, un objectiu educatiu i social irrenunciable. Fonamentació pedagògica»

Al web de l'Institut d'Estudis Catalans, ja hi ha penjat el vídeo sencer de l'acte d'inauguració de curs de la Societat Catalana de Pedagogia, que va tenir lloc el passat dimecres, dia 5 d'octubre, coincidint amb el Dia Mundial dels Docents. Com era previsible, pel nivell i prestigi dels ponents, hi va haver intervencions molt destacades parlant de la nostra llengua, que recomano escoltar.

L'acte va ser presidit per Salvador Giner (Predident de l'IEC), i van intervenir Martí Teixidó (President de la SCP), Joaquim Arenas, Diego Gómez, Ramon Bassa, Isidor Marí i Joan Mallart. Va cloure l'acte el Sr. Emili Pons, en representació de la Honorable Consellera d'Ensenyament.

En acabar, Martí Teixidó i Carme Rider, membres de la Junta de la SCP, van llegir una proposta de Declaració de la Societat Catalana de Pedagogia amb relació a les bases científiques, pedagògiques i socials de l'escola catalana i la immersió lingüística, que ha de ser aprovada pel plenari de la Societat.

També es va lliurar als assistents un exemplar del nou Diccionari de Pedagogia, editat per Termcat i el Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, amb la col·laboració de l'IEC i, molt especialment, de la SCP. Aquest diccionari serà presentat oficialment el proper 18 d'octubre, a les 18.00h., a la sala Prat de la Riba de l'Institut d'estudis catalans. (Vegeu l'enllaç al Termcat)

             

Societat Catalana de Pedagogia: Inauguració del curs 2011-2012

Per la talla pedagògica de les personalitats que hi intervindran, serà -sens dubte- un acte per no perdre's. Als meus amables seguidors, us invito a participar-hi.

Aquest és l'enllaç de Acció ComunicActiva, en què s'hi anuncia.

Cartell de l'acte

     

On són els educadors 2.0?

Feia dies que portava pel cap escriure sobre aquest tema.

Fa poc vaig adonar-me de les virtuts i de la utilitat del twitter com a mitjà de comunicació directa. Hi veig una eina interessant per a una comunicació ràpida (per bé que efímera) entre diverses persones. Al twitter, si segueixes les persones adequades, hi veig la possibilitat d'assabentar-te de novetats i de notícies de tot tipus gairebé al moment. Seguint-ne a d'altres descobreixo el fantàstic món del sentit de l'humor (ai, com ens en falta, de vegades!), dels comentaris amb enginy i, fins i tot, de la poca-soltada.

Ja fa una mica més temps, vaig veure en el facebook una manera d'estar en contacte, de compartir emocions, imatges o records, amb les persones conegudes. O sigui, una comunitat virtual viva i que es comunica, en la que esculls i decideixes lliurement qui és i qui no és amic/amiga. El twitter és com estar al balcó de casa i veure passar la gent que explica coses, però no s'aturen a fer la xerrada. El facebook, ets al cafè, al menjador de casa o al restaurant, fent-la petar, ensenyant fotos, o explicant l'últim acudit, o un article del diari.

Ara ja fa més de tres anys que vaig obrir el meu bloc (o blog). El bloc (o blog) et dóna l'oportunitat de fer un discurs sobre el que saps, donar opinió sobre un tema o, simplement, relatar allò veus, ordenant les idees. No cal dir que entre els que gosen obrir un bloc hi ha els que tenen més desenvolupada una certa habilitat per escriure (o un sentit del ridícul menys desenvolupat). És un recurs que pot arribar a donar molt de si, quan tens temps per dedicar-hi, o és el teu modus vivendi (que no és el meu cas).

Entremig, he obert i desenvolupat diverses pàgines web, per motius professionals, i és un món que, per donar pautes de com aplicar-ho a l'educació, hi ha magnífics experts que, a bastament, ens n'han cantat les excel·lències (i les quals jo m'hi sumo amb molt de gust).

No caldria ni esmentar el correu electrònic (ja el 1997 un bon amic, professor d'EADA, en aquella època em va dir: "aquí, si no llegeixes el correu cada dia, ets home mort"): avui dia, sí que en aquest recurs, hem hagut de endinsar-nos-hi, si no molts estaríem "morts". I, encara, comento de passada la constant consulta, recerca o estudi que he fet a milers de pàgines, web amb informació de tot tipus.

Ara bé, al llarg de la meva carrera professional de molts anys (el mèrit no és meu, és del temps que passa de forma inexorable) he tingut oportunitat de conèixer molts, però que molts, professionals de l'educació: mestres, professorat de tots els nivells, titulars de centres, directius de centres educatius i d'institucions pedagògiques. Tanmateix, en una època que es parla de pissarres digitals, d'ordinadors a les escoles, de les TIC, etc. cerco, a totes aquestes persones que he conegut, al twitter, al facebook, o miro si tenen un bloc (o blog), o bé si administresn alguna web... i no puc deixar de sorpendre'm: pràcticament ningú! Encara avui, em consta que algunes d'aquestes persones no utilitzen el correu (he constatat que n'hi ha que no saben ni com s'obre), i ben just entenen el concepte de "navegar per internet" a la recerca de recursos didàctics aplicables a l'aula.


És aleshores que em sorgeix una pregunta fatídica: no serà que volem fer educació 2.0 (perquè estem convençuts que és el futur) sense tenir professorat 2.0? Si, d'entre els meus coneguts, hi trobés un 20 o un 25% que fossin habituals d'aquests recursos, ja em plauria (no vull pensar que m'he anat a topar amb els professionals més obsolets i carques de tota Catalunya!).

Penso que falta cultura digital entre el professorat. No n'hi ha prou amb fer cursets. Aquesta cultura, la digital, la que anomenem Educació 2.0, és una manera diferent de viure l'educació. Per això, cal una formació diferent, que té més a veure amb l'engrescament, amb la il·lusió i les ganes de fer front a nous reptes, que al fet d'aprendre "mecanismes nous" o "tècniques noves", com aquell qui llegeix el prospecte abans de fer anar un electrodomèstic nou. Així és com ho viu la majoria i em remeto a les evidències.

Vull, modestament, fer una crida a tots aquells que treballeu (jo mateix, també) per a la difusió d'aquests recursos: penseu si no heu (hem) de canviar alguna cosa del vostre (nostre) discurs. Feu-lo (fem-lo) més amable i menys tècnic. Més pedagògic, en definitiva.



      

Nyam!

(Imatge obtinguda d'un roure al Pallars Jussà.

És habitual que els roures engoleixin, literalment, els senyals de caça que hom hi clava)

Reflexió:

Una dita popular resa que els nens, com els arbres, si no els adreces de petits, creixen torts. La visió d'aquesta imatge em suggereix que potser també els nens, com els arbres, acaben engolint tot allò que els pot fer mal! L'educació, l'exemple, no és una cosa banal.

                     

Cabòries estiuenques

Com es pot veure, és una divertida errada de senyalització en una carretera (més propera a terciària que a secundària) de la nostra xarxa de carreteres, en què s'hi fan obres de reparació de diversos ponts. Aquest estiu, he hagut de recórrer-la en diverses ocasions, i no m'he pogut estar de fer la foto.

Però donant-hi voltes (amb la possibilitat que et proporcionen les vacances de pensar pausadament) m'ha vingut al cap que podria ben bé ser la metàfora d'allò que alguns educadors fan: primer, passar (fer la seva, sense escoltar, aplicant –de bona fe, potser– el "manual") i, després, donar la preferència als educands –és a dir, "pensar" en les persones–, encara que que ja s'hagin estavellat.

[Ben mirat, potser també, anant més enllà, es podria aplicar a polítics, sindicalistes, banquers, i altres persones que tenen càrrecs de responsabilitat política (de polis) i social.]

L'exemple dels adults, la millor educació

Estic de vacances en un poblet del Pallars Jussà. Per la festa major, una de les activitats és un concurs del joc de cartes de la "botifarra", molt popular a Catalunya. És un joc que es juga amb parella, dos contra dos. (Aquest any hi ha hagut fins a divuit parelles inscrites, tots veïns del poble).

En una de les rondes, a dos nens els va tocar jugar contra dos adults. Els dos adults van fer una trampa, davant la qual els nens no van saber com reaccionar, van perdre i van quedar eliminats.

Quan m'ho van explicar em vaig emprenyar molt. El títol d'aquesta entrada no l'he volgut posar en negatiu, però bé podria haver posat "el mal exemple dels adults, la pitjor deseducació". Aquests dos nens poden pensar que en la vida tot s'hi val. Si uns veïns del poble adults recorren a la trampa per guanyar, la idea que els pot quedar és que això és el que cal fer, sense mirar prim.

Aquests detalls són els que hem de cuidar, fins i tot en coses que poden semblar banals, com un joc de cartes entre veïns. La millor prèdica educativa està en l'exemple.

Bon estiu!

Il·lustratiu article de Xavier Sala i Martin a La Vanguàrdia: una caricatura que reflecteix la trista realitat

---

Les importa un pepino
Xavier Sala i Martín X. SALA I MARTÍN, Columbia University, UPF y Fundació Umbele. www.salaimartin.com
La Vanguardia
2 julio 2011

Hoy empezaremos con una conjetura: ¿cómo creen que funcionarían los supermercados si tuvieran que seguir las reglas de las escuelas públicas y concertadas de España? Para empezar, la gente pagaría sus impuestos para financiar el suministro de...Leer más...

Tech Tags: La Vanguardia newspaper OPINIÓN

Reflexions d'un diumenge al matí

Repassant algunes notes, arran de la visita de Phillipe Maubant, de la Université de Sherbrooke (Canadà), n'he extret algunes perquè penso que ens inviten a donar-hi voltes.

• No només ens hem de fixar en allò que diuen que fan els ensenyants sinó que hem d'observar allò que fan.
• A les nostres aules es dediquen de 30 a 40 minuts per sessió per socialitzar (caldria?).
• Tothom parla del constructivisme però la majoria, al final, acaba fent pregunta-resposta, és a dir, aplicant metodologies conductistes.
• Es detecta un excessiu “clientelisme”: el professor es converteix en un proveïdor de serveis. Que els alumnes (els fills) aprenguin és secundari, volen que els nens siguin feliços.
• Les famílies no aprofiten el que saben, o bé tenen i transmeten una educació deficient (parlen i transmeten malament).
• Cal bastir protocols d’acció que donin marge a la presa de decisions en l’acció.
• Els alumnes han de saber com es diu allò que fan (“esquema”).
• Hi ha noves línies en educació (o cal obrir-les): emocions (Bruner), imaginació (Egan), intuïció (Gärdenfors)
• Dels alumnes no només hem d’observar què han fet i com ho han fet, sinó saber si saben per què ho han fet.

              

"Un sistema educativo que necesita ser reformulado y la web 2.0 como herramienta para el cambio"

Interessant reflexió de Tareixa Garcia de Polavieja (ELT Consultant en Express Publishing -Edebé) sobre el paper de l'educació 2.0 en la reforma de l'actual sistema educatiu


Un sistema educativo que necesita ser reformulado y la web 2.0 como herramienta para el cambio.

       

Petició de signatures de suport

Si voleu donar suport amb la vostra signatura per a la creació del Col·legi de Pedagogs/gues d'Andalusia (COPEAN), cliqueu aquí.

          

Ressaca electoral: DE LECTURA IMPRESCINDIBLE,...

...especialment per part de TOTS els polítics, aquest article de Salvador Cardús.

Cal dir les coses com són (o com les veiem), i sense por.

       

Acampades i educació

He anat seguint, des de la distancia, a través dels diversos mitjans, el fenomen de les acampades. També, a través del twitter, al qual m’hi he afegit des de fa unes setmanes.

De d’una òptica política, de la cosa pública, com bé em va ensenyar el meu estimat Dr. Josep Olives Puig, és veritat que hi ha un munt de factors que em fa l’efecte que s’hi barregen, però tot és fruit del mateix mal: els polítics s’han anat apartant de la seva principal missió, és a saber, que els confiem l’administració d’allò que és el bé comú.

En un principi la cosa anava d’aquesta manera: a través de les eleccions, escollim aquells en qui confiem i que pensem que millor ens representen. Però en la nostra democràcia, això ara ja no és així. Amb el temps, per diversos motius –més que analitzats per uns i per altres, a tort i a dret–, hi ha la percepció de que cal restablir el sistema, cal un reset. Per què? Perquè el sistema s’ha tornat pervers, ja no pensa en el ciutadà. Els ho sentit explicar molt bé al Sr. Xavier Sala i Martín, al Sr. Gregorio Luri, o a d’altres: els partits polítics s’han convertit en empreses privades, que ens imposen el seu líder  –que hauria de ser el nostre, però que cada cop ho és menys, el nostre líder–. S’han convertit, doncs, en empreses privades  que fan d’allò que és públic també el seu regne de taifes privat, i administren els béns de tots com si només fossin seus. I cada cop ho fan amb menys responsabilitat i amb més desvergonyiment.

Però, deixant de banda tot això, també he intentat fer-ne una reflexió des de l’òptica de l’educació.

Des de fa molts anys, una de les proves del cotó que feia al meu alumnat, bàsicament als de 15 i 16 anys, consistia en preguntar-los quants d’ells participaven en algun moviment de tipus polític, com a seguidors joves. La reacció era sempre la mateixa: de 35 alumnes, amb sort, aixecaven la mà un o dos. Els motius? Que si la política és una m..., que si “tots” els polítics són corruptes, que si això no serveix per a res, etc. Jo els animava a implicar-s’hi i els donava un argument: si us en desenteneu, us acabaran portant per on voldran, i després, quan us vulgueu queixar, serà massa tard, potser. Ni cas: la play station, la moto i la festa eren més llamineres...

I ara, molts d’ells, els tenim acampats!

Potser amb raó, però no tenen els recursos i –com sempre– algú, més preparat, o més espavilat, o més convincent, o algun xarlatà de pa sucat amb oli (demagog) els acabarà portant a vendre.

Es preguntava el Sr. Sala i Martín al twitter què és el que hem fet malament els educadors. No cal dir que va rebre patacades per totes bandes. Però jo opino com ell, els educadors (pares, mestres, societat) ens hem de preguntar què hem fet malament. I penso que és haver estat massa pendents de les nostres lluites “politiqueres” en el present, i no haver tingut en compte que ells són el futur. No els hem educat per a la democràcia perquè potser ens feia vergonya que veiessin quina democràcia estàvem construint. Ara, allò que era el futur, per a ells ja és el present; un present que, amb raó –agreujat, a més,  per les circumstàncies–, no veuen clar perquè no veuen clar qui ha de liderar l’empenta que intueixen.

De totes maneres, ja m’està bé que, encara que tard i sense recursos, es facin sentir i colpegin les nostres laxes consciències. Però, sobretot, que no es deixin tornar a engalipar!

Demagogs i oportunistes: ara, deixeu-los en pau! Que pensin, que es moguin, que s’impliquin, que hi perdin hores –gratis et amore, com hem fet d’altres–, que es comprometin. Tant de bo que aquest moviment –un cop se n’apartin els que el contaminen– serveixi per això.