En aquest nou codi civil que ens brinda el govern de Catalunya hi trobo a faltar coses tan o més importants com ara:
A quina edat han de ser informats els infants de la data en què se'ls va engendrar i en quines circumstàncies (celebració, apagada, etc.).
A quina edat cal informar-los que són fruit d'una relació extramatrimonial, si és el cas.
Quina és l'edat legal en què cal informar-los que els Reis Mags són els pares.
Amb quina freqüència obligatòria caldrà canviar els bolquers dels nadons (és a dir, a partir de quant temps és delicte i et poden retirar la custòdia del fill o filla).
Quan els nens i nenes han de ser informats que cal fer-se el llit, parar taula i, en definitiva, col·laborar en les tasques de casa. És obligatori fer-ho?
Quan els hem de confessar que, quan eren petits, el termòmetre (per saber la seva temperatura corporal) se'ls posava via rectal.
Quina és l'edat màxima obligatòria per a mantenir la primera relació prematrimonial.
El model de motxilla obligatòria per anar al cole i serà el mateix model que per anar a colònies (és a dir, perquè no se sentin discriminats).
............
A quina edat mínima s'han de començar a banalitzar les decisions dels polítics.
En definitiva, que crec que l'oposició va fer molt ben fet de no votar-hi a favor perquè es van descuidar una infinitud de coses realment molt importants. És que, quan es posen a legislar, sempre fan igual! Després vénen les esmenes i les sentències... i les queixes! A veure si s'hi apliquen una mica més, home!
La famíla que més m'estimo m'ha empès a anar a veure un partit de futbol. El feien per la tele i -pel que m'han dit- era un partit transcendental. Bé, com que m'hi empenyia la família que més m'estimo, he cregut... (vaja, que he fet cas). Hem anat a un bar de Vilafranca farcit de televisors, molt net i, dins de tot, força respectuós i neutral.
Tot mirant l'esdeveniment esportiu, m'ha fet gràcia veure que cap dels jugadors m'era desconegut: tots eren el que en diríem la flor i nata de la lliga espanyola de futbol. L'espectacle que anava veient reconec que m'ha agradat: bon joc i molta emoció esportiva. A més, amb la família que més m'estimo, hem fet comptes: dels onze jugadors inicials, set eren del meu actual equip favorit: que bé! La família més estimada també m'ha fet notar que, fent un altre recompte, també eren set els jugadors selecccionats nascuts a Catalunya, com jo! (nascut a Catalunya, no pas seleccionat). Hem demanat un gintònic. Després, un sopar a base d'entrepants enginyosos i alternatius.
Acaba el partit. Sento petards. Al meu voltant, eufòria! I una frase: ¡España gana el mundial! de futbol, s'entén. Jo també estic contagiat d'eufòria, ho confesso (simple adrenalina?). Coses així sempre m'han dit que ajuden a "desfogar-te". I això és el que sentia: m'estava desfogant...?
Acabada l'ebullició, i lliurat (a la pantalla) el trofeu als justos guanyadors, hem sortit del bar de concentració (en altres èpoques, aquest terme tindria connotacions per oblidar) i, com és habitual, m'ha tocat d'anar a buscar el cotxe.
En el bell mig dels envolvents sons d'eufòria -en estat pur-, mentre em dirigia a buscar el cotxe, he vist un home, més o menys de la meva edat que, aliè a tot -o potser m'ho ha semblat- estava remenant un contenidor de la brossa. Com un llamp i com una pedregada alhora, m'han vingut al cap una tirallonga de pensaments contradictoris: aquesta és la nostra realitat! Aquests són els invisibles que, malgrat efímeres victòries esportives, potser demà no tindran res per dur a casa per menjar...
[Etcètera].
Però també he sentit una alenada optimista. I he tingut un rampell molt, molt intern: he agafat el meu portamonedes i l'he buidat, sense mirar, a la mà del captaire. Des de la meva profunda educació cristiana-castellano-franquista m'ha sortit, casi sense voler, un "Que Dios le acompañe" molt sincer (rodó -com deia aquell [i mai més ben dit]-, com una pilota de futbol). Com que crec que Déu acompanya als que més ho necessiten, tinc la seguretat que se'n sortirà.
I nosaltres?
PS: La seva cara de gratitud m'ha valgut més de mil vegades mil victòries del que sigui! La seva felicitat s'ha tornat en la meva (i era xavalla!!!)
Pot semblar un "post" oportunista; però no (per això el penjo avui). Segurament que el gol de cap del pallarès Carles Puyol, d'abans d'ahir, passarà a la història de l'esport. Tanmateix, però, no és el gol el que em mou a escriure l'entrada, sinó la seva actitud envers l'adversari després del partit. Tota una lliçó!
Potser algú més s'hi va fixar. Després del partit, a la transmissió televisiva, les càmeres el van anar seguint. Va ser llavors que vaig veure el gran esportista, la gran persona. En Carles es va dedicar a saludar, un per un –amb senzillesa–, els jugadors de l'altre equip, encara consternats per la derrota. Segur que ell ha patit en la seva pell el trist i impotent que hom se sent després de patir una desfeta important. Em va fer tota la impressió que era això el que li passava pel cap, mentre els donava la mà o un copet a l'espatlla. Res d'estridències, res de celebracions forasenyades, res de declaracions: la esportivitat, la humanitat per davant de tot! Una humanitat de la que n'hem de prendre bona nota. Jo com a pedagog, l'admiro i en prenc nota. Tota una lliçó de pedagogia esportiva! Tota una lliçó per a tants nens i nenes que practiquen esport i que, segurament, admiren en Puyol. Sí senyor!
A més, és nascut a la comarca que considero la meva segona casa! Si algun dia el torno a veure per La Pobla de Segur, no sé si me'n podré estar de dir-li personalment, tot això.
(Perdoneu la meva petita immodèstia de mostrar una foto amb ell... de fa uns anyets)
Ja sé que no diré res de nou ni res que no hagi estat dit abans; però tinc ganes de dir-ho: Quina vergonya que em fan els polítics que he (hem) votat i que em (ens) representen!
Quins espectacles! Als hemicicles, als salons, als mitjans... Quines mentides que diuen i com ens volen fer combregar amb rodes de molí! En quina situació tan crítica ens han col•locat! Quanta gent sense feina ni expectatives de tenir-ne! Quantes persones enganyadament vingudes de fora que, cercant un món millor, han de remenar contenidors de brossa cada dia! Al costat de casa!
Després, aquests polítics s’omplen la seva mentidera boca queixant-se de que hi ha desafecció envers d’ells i de la «seva» política! En realitat, viuen i es creuen el circ i la comèdia que ells mateixos s’han inventat. El pitjor és que s’entesten en fer-nos-ho creure a tots. Però ja no se’ls creu ningú... Quina pena, quina vergonya... quina impotència!
Està clar que hi ha d’haver una renovació integral!
El jovent, que fins fa poc eren pàrvuls, són més llestos i ja en passen. Directament.
[No serà que ja és el que interessava a algú? Intueixo que sí perquè –pensen– com menys siguin a manegar, més possibilitats tenen de perpetuar-se... en la imbecil•litat! Hem de fer, però, que els surti el tret per la culata!]
Espero i desitjo que aquest jovent desencantat, quan s’adoni del món en què els hem ficat, ho facin petar tot i sàpiguen regenerar-ho des del sentit comú. Aquí és on entra la tasca del bon mestre, del bon educador, del bon pedagog: aïllar-los el més possible d’aquesta la pèrdua generalitzada –i poc respectuosa– de la responsabilitat del bon govern de la cosa pública (dit d’una altra manera: de tanta corrupció), i no defallir en cultivar en ells el sentit comú.
Els bons mestres ja saben com fer-ho. Perquè ho han fet sempre. Afortunadament.
Encara que algun alumne no va aprendre bé la lliçó... pel que es veu.
Quan sento parlar els nostres polítics sobre immigració (¿per què sempre ho fan amb aquell regust de correcció política, de modernitat "multiculti"?) em fa l'efecte que els passa allò d'aquell suggerent títol de pel·lícula: "todo aquello que usted quiso saber sobre "ellos" (els immigrants) y nunca se atrevió a preguntar". A la profusió de Fòrums i de Taules de debat sobre el "tema" s'hi destinen quantitats escandaloses, que molts no s'atreveixen a confessar. Com inconfessables -i segurament, ineficients- són les energies que s'hi destinen per tal que el "problema" -si és que ho és- resti invisible (disfressat amb bells discursos), en el seu vessant més real. En aquest sentit, us remeto novament a l'article d'en Xavier Roig, al diari Avui, que us recomanava en l'entrada d'aquest bloc el passat 10 de març.
El mateix dia 10, en l'espai Respira de BTV s'emetia un interessant treball sobre l'autoritat a l'escola. Si teniu una estona, mireu-lo: hi ha les experiències de tres professionals de l'educació, i les reflexions de dos experts. Us deixo l'enllaç aquí.
Si bé tot l'espai és interessant i enriquidor (i sense afany de desmerèixer ningú), voldria destacar les intervencions d'en Josep Masabeu (el meu amic Pep Masabeu) i del -com sempre- profund Gregorio Luri. Si els destaco és perquè allò del que ells dos parlen en aquesta edició del Respira té molt a veure amb el tema de la immigració (tema amb el que començava aquesta entrada), i amb això que explicaré tot seguit.
Vaig al gra perquè vull fer-me altaveu de la interessant tasca que en Pep Masabeu -que, a més, és doctor en Pedagogia- i els seus col·laboradors voluntaris -i ressalto això de "voluntaris" perquè avui dia és una espècie en vies d'extinció- al barri del Raval de Barcelona, a través de la iniciativa socioeducativa B-Raval.
El dimarts hi vaig anar per segona vegada. La primera va ser abans de Nadal, per saludar una estona el Pep, després de més de 30 anys de no veure'ns. Aquest dimarts, però, vaig acabar de copsar amb profunditat (sóc una mica lent, ho reconec...) els mèrits i els fruits del seu treball, gens amanit de falsos discursos "multiculti" políticament correctes: treballen i prou. Amb constància, amb fermesa, amb intel·ligència, cada dia. Com diu en Pep, fent-ne del "problema" (de la immigració), una oportunitat. Ah! I amb l'esport com a esquer! Genial.
Com que no cal repetir el que està dit, us adreço a les paraules d'una persona que en sap més que jo de la feina d'escriure i de l'educació: l'esmentat Gregorio Luri. A la revista Metropolis (revista d'informació i de pensament urbà, de Barcelona), en va bastir un detallat article que va titular simplement El Braval. Llegiu-lo. A banda d'aportar dades molt significatives, són paraules més imparcials del que ho podrien ser les meves (per l'admiració que professo per al Pep pedagog, des de fa anys).
Les xifres són tossudes: al barri hi ha el que hi ha. I ells, els de Braval, hi aporten aquell plus necessari i suficient perquè les pessimistes teories de la reproducció social no s'hi instal·lin.
Voldria fer un prec, si em llegeix algú que té responsabilitats en matèria d'organització de fòrums sobre la immigració: convideu-hi al doctor Josep Masabeu! Que pugui explicar no només com treballen en el seu espai socioeducatiu, sinó com són els immigrants (conciutadans nostres): què és el que realment necessiten, i com se'ls ha d'ajudar. Ell i els seus voluntaris ens poden explicar molt bé com fer-ho de veritat, de forma eficaç. Sense tanta correcció, ni falsa protecció. Des del cristianisme sense complexos!
I, el més interessant, a sobre ho fan amb pocs recursos: en un 80% són els que poden aconseguir d'aquelles persones que practiquen allò tan oblidat de «compartir».
Després de la vaga del 13 de novembre de 2008, vaig publicar una entrada en què ja deia què en penso d'això de les vagues, en el llastimós context de l'educació institucional actual (cliqueu aquí per rellegir-lo, si us ve de gust). Tinc la sensació d'un dejà vu, més aviat emprenyador. Més ben dit, hi ha una cosa que ha canviat... a pitjor: la valoració que en general en fem els ciutadans de les institucions "més arrelades".
Vull ser optimista i pensar que, entre la ciutadania es comença a instal·lar la idea de que cal posar-s'hi "des de baix". Vegeu si més no el manifest recent dels alcaldes de petits pobles, o d'inicatives com ara http://www.estosololoarreglamosentretodos.org/. Segueixo pensant que la majoria de mestres i, molt especialment, els nostres infants, es mereixen molt més del que se'ls està donant des de les institucions.
Està demostrat que no ens podem creure els percentatges que surten i sortiran en les properes hores sobre el seguiment de la vaga. A més, no serveix per a res: el problema persistirà.
El que ens hem de creure és què en pensa aquell mestre o aquella mestra bons, que tenen el cor i el cap tan allunyats de les batuses com els que s'esbatussen el tenen d'ell o d'ella...
El que ens hem de creure són les preguntes que fa aquella família que encara no sap per què el seu fill ha estat privat d'exercir el seu dret a anar a classe...
El que ens hem de creure, en definitiva és que, lamentablement, la necessària actitud -d'uns i altres- de voler arreglar el problema pel que sembla encara està massa lluny.
(El que ens haurem de creure serà la profunda i merescuda bronca que, potser el dia de demà, ens propinaran els nens i nenes d'avui)...
Avui, el diari Avui (valgui la redundància) publica un sucós article de l'enginyer i escriptor Xavier Roig, que duu per títol Immigració Irresponsable (que és com també he volgut titular aquesta entrada). Posa paraules encertades a allò que molts pensem i que alguns –per allò de la beateria política– només reconeixen de forma vergonyant en la intimitat. Ve a dir que hi ha hagut una política irresponsable (no ara: de fa anys) per part de la nostra “estimada” classe política.
L'entrada descontrolada d'immigrants –i no es refereix als que van venir amb pastera–, justificada en el passat amb tot tipus d'enganys (que van dels ètics i solidaris, fins als gasius i interessats), ja va ser criticada per les institucions internacionals. Però no, aquí no ens en podem estar: en sabem més que ningú, de fer les coses. I ara en paguem les conseqüències tots: els que ja hi érem i els que han vingut. Tots! Recomano vivament la lectura d'aquest article (cliqueu aquí).
Voldria, però, fer una reflexió. Aquests immigrants majoritàriament no han vingut sols. Han portat tota la família i, a més, les estadístiques indiquen que són els més prolífics. Hi ha molts nens i nenes que ara ho estan passant malament. Les seves famílies van venir per quedar-se. Aquesta era l'expectativa. Ara, aquestes famílies, es troben en el llindar de la pobresa més absoluta. Aquests infants pateixen en un món que ja no els necessita. Un món al qual, molt probablement, no havien d'haver vingut mai. Algú els va enganyar, ens va enganyar... a tots!
La sortida no és fàcil. En una societat cada cop més allunyada dels valors (a la boca hi són, els valors; al cor ja fa anys que no) es fa difícil pensar que sabrem compartir el que tenim, per justícia, per pal·liar els defectes dels nostres polítics... encara que no s'ho mereixin.
A vegades, això del bloc és una mica com aquella joguina que havies usat molt, que queda en un racó de l'armari i, un bon dia (de març, com avui), la redescobreixes. Penses amb les bones estones que hi havies passat, i la tornes a gaudir amb un gaudi més madur, més profund. Li treus un suc diferent, el suc de les sensacions i les emocions que hi havies lligat en el passat.
Avui, després de mesos, tinc uns minuts per retrobar-me amb el meu bloc. Des dels últims escrits fets amb constància, han passat moltes coses. Rellegint-los m'adono que tinc ganes de tornar a gaudir del plaer d'escriure. Avui em dic que penso fer-ho assaborint el suc de les sensacions, de les emocions, però també de les coses apreses i de l'experiència viscuda.
És un propòsit, doncs, que no em compromet a res, i per això –d'alguna manera– m'hi comprometo. Penso que aquesta meva estimada professió de pedagog s'ho mereix perquè és la que, a nivell professional, i a nivell personal, m'èstà donant l'oportunitat de retrobar-me amb mi mateix, per agafar embranzida i tornar-hi amb forces renovades!
Com que no tinc temps material de bastir un escrit amb cara i ulls, aniré penjant imatges que parlen per elles mateixes. Per a l'anàlisi del que passa al món educatiu us remeto al blogs dels que en sóc seguidor...
Fa molts anys tinc integrat el servei de telefonía, internet i televisó per cable. Estic satisfet del servei.
A quarts d’onze del matí, casualment era a casa. Sona el telèfon. “Trucada restringida” posa el meu terminal. Una veu femenina em parla amb un seductor espanyol amb accent llatinoamericà. S’identifica com a agent comercial d’una coneguda compayia de telefonia espanyola (la que en el seu moment vam pagar entre tots).
–Es usted Don Franchesc Ureta? (sic)[El meu nou complert és Francesc Xavier]
Com que feia pocs dies que una trucada semblant la vaig despatxar de manera molt expeditiva (i poc educada, la veritat), i em va costar una bronca de la meva família, he optat per escoltar-la.
–Yo mismo, dígame. –Li contesto tan amablement com puc.
–Segun nos consta, Vd. estuvo abonado con nuestra compañía. ¿Podría indicarme el motivo de su baja?[Em vénen ganes de dir-li que no n’ha de fotre res]
Fent un esforç li explico que vaig fer l’opció del cable ja fa més de deu anys. Ella m’explica àmpliament (2 minuts) la seva gamma de serveis, i després em pregunta si jo ja tinc integrat el servei d’internet, televisió i telefonia. Com que havia superat la prova d’aguantar el seu discurs (sense tallar-la amb l’excusa de que tenia feina), he optat per dir-li que sí, esperant que em deixés tranquil… Doncs, no.
–¿Con qué compañía está trabajando usted? [Em tornen a venir ganes de dir-li que no n’ha de fotre res].
–Con ONO–li acabo dient.
–Además de telefonía e internet, ¿tiene contratado el sevicio de televisión completo?[Mmm…]
–Ya le he dicho que sí. –li dic.
Ella em diu:
–Por este servicio Vd. debe estar pagando X. Nosotros le ofrecemos por el mismo servicio X-10 (en què X és el que pago, en euros).
Pregunto si el servei també és per cable. Diu que no, però que “es lo mismo”. Arribat aquest punt jo ja n’estava fart i he decidit de no entrar en un debat sobre la diferència entre les dues tecnologies i les virtuts de la fibra òptica. Amb un cert grau d’estrès, dic que no, que no m’interessa, definitivament.
Ella em pregunta per què [un altre cop, ganes d’engegar-la a dida], que si només és perquè no és cable.
Dic novament que “ya le he dicho que de momento, no”, que no és només pel cable sinó que no vull destinar temps al canvi de cablejat, de mòdem, d’IP, de repintar el pis per esborrar les ferides d'un cable arrencat, etc., etc., etc.
Insisteix [em comença a tremolar la mà. Em mossego la llengua]: –No tiene que preocuparse de nada: nosotros nos ocupamos de todo. Tan solo dedicar una horita en el momento del cambio…
Amb un to ja una mica més contundent dic que no per tercera vegada, i que no insisteixi, que no vull invertir-hi ni un minut ni en el canvi ni en la conversa, perquè ja estic bé com estic.
És llavors quan em diu la frase que m’acaba la paciència:
–¡Es una pena que no quiera ahorrarse un dinero, Don Franchesc (sic)!
Exploto:
–Oiga, señorita:, ¡es mi dinero, no el suyo! Buenos días. I penjo.
Jo entenc que és la seva feina. Però algú els hauria d’explicar que, ja que això seu és un acte d'intromissió i pertorbador de la pau dels altres –a casa seva!– algú els ha d'explicar, deia, que ho han de fer amb la cura i la correcció que, per exemple, des de sempre han caracteritzat els nostres comercials, els del nostre tarannà. No poden demanar dades que no tenen (és inadmissible) ni decidir per tu el que està bé i el que no ho està; ni renyar-te explicant què et convé i què no...
Aquesta descortesia, aquesta insistència, i un cert to desafiant, és el que provoca que cada cop més la consigna sigui: si et truquen, penja; sense més explicacions! Jo, de fet, dic que en una societat com la nostra encara hem de dir ben alt que NO tot s'hi val.
Avui, jo ja m’he endut la meva dosi per una bona temporada! A cada trucada restringida, restringiré la meva resposta.
Per acabar, no m’agradaria haver de recórrer a una estratègia que em va suggerir un familiar. Segons m’explicava, un dia a la tercera d’aquestes trucades, quan van preguntar per ell va deixar anar:
Després d'uns dies en un petit poblet prepirinenc, en què he gaudit de la família, dels amics, i de la natura gairebé en estat pur, acabo de reconnectar-me amb la societat virtual que suposen els mails, els blocs, els RSS endarrerits, etc., que m'han fet aterrar de cop en aquest planeta de més de 6.000 milions d'habitants, que és ben real.
En un correu que m'ha enviat una bona amiga (gràcies, Núria...) m'he trobat amb un enllaç al youtube d'un reportatge sobre la grip A. Una vegada més es confirma que cal ser crítics i no empassar-nos tot el que ens volen fer creure. Dura uns 10 minuts i val la pena veure'l sencer i reflexionar. I és que amb tot fan igual!: Amb la política, amb l'economia, amb l'educació...
Que cadascú n'extregui les conclusions. Per veure'l, punxeu AQUÍ.
En la típica tertúlia estiuenca a la fresca, un senyor d'una certa edat, viatjat i lletrat (a les persones grans, viatjades i lletrades, se les ha d'escoltar perquè, si les deixes parlar, sempre aprens coses noves interessants), avui mateix m'ha parlat de la revista La Llumanera de Nova York, una revista en català que es va publicar en aquella ciutat, per part d'un grup d'il·lustres catalans, de novembre de 1874 a maig de 1881. Si en voleu saber més podeu consultar el que, sobre La Llumanera de Nova York, en diu la Viquipèdia.
No n'havia sentit a parlar mai. Després de la xerrada, m'ha faltat temps per tafanejar per internet. Navegant, he arribat, fins i tot, a un web amb els facsímils dels primers vuit números. Tota una troballa! Me l'aniré mirant amb deteniment perquè, pel que he vist, en cada número i en cada article, n'hi ha per sucar-hi pa!
Com que fa pocs dies vaig publicar un escrit sobre l'anglès, m'ha fet especial gràcia un enginyós escrit suposadament atribuït a un pagès que acaba d'arribar a Nova York, en aquella època, en què explica a un company seu com és la llengua anglesa. L'article va ser publicat en el núm. 3 de la revista, el gener de 1875. Tal com insinuava en el meu escrit que esmentava, no sembla que els coses hagin canviat gaire, si ens fixem en el conjunt de la població.
Em ve de gust reproduir-lo sencer.
La llengua inglesa.
(Carta de un pagés arribat á Nova York á un company seu en Catalunya.)
No fa gaire, arran de la lamentable defunció d’una malalta pel virus de la grip A, a l’Hospital Gregorio Marañón de Madrid, vaig sentir en un conegut programa de ràdio de tarda que, després d’una visita al metge, un de cada quatre cerquem informació sobre el diagnòstic que ens hagi pogut fer el facultatiu. Els experts diuen que abans la proporció era un de cada sis. Per tant, concloïen, la desconfiança creix.
Però la desconfiança creix no només envers els metges. Fa anys que s’ha instal·lat en les relacions a l’escola, amb els proveïdors, amb els clients, amb les entitats financeres, i amb un llarguíssim etc. La nostra societat està basant cada cop més les seves relacions en la desconfiança. Que lluny que queden aquells dies en què un tracte es tancava amb una encaixada de mans. Tothom sabia que, per honor, no es faltaria mai a la paraula empenyorada.
Sovint em pregunto, i pregunto als meus amics, com hi hem arribat a aquesta situació. La resposta no és fàcil. És veritat que mandrosament ens hem deixat envair per formes culturals en què no hi va inclosa aquesta ancestral relació de confiança.
De malfactors i de mentiders n’hi ha hagut sempre; però hi ha una diferència: abans se’ls coneixia. Ara, lamentablement, són més coneguts els pocs honestos que els que no ho són. Aquests, la primera habilitat que desenvolupen és la de fer passar per veritat categòrica una mentida, una estafa o una falsedat monumentals. Que permanentment volen fer-nos combregar amb rodes de molí, vaja. En això, m’atreviria a dir que, molt i molt, els nostres polítics --principalment-- i algunes de les lleis que aproven --en part-- hi tenen alguna cosa a veure.
Fa molt pocs dies, fins i tot hi ha qui s’ha atrevit a desconfiar d’uns bombers que van donar la seva vida per salvar-ne d’altres. Fins a quin punt ha d’arribar aquesta desconfiança? En aquest sentit, fa poc, ja vaig fer una petita reflexió en aquest mateix bloc, al final d'un escrit titulat “Deu ser una broma, no?”.
Després, encara hi ha polítics que s’atreveixen a criticar la ciutadania dient que, entre nosaltres, s’ha instal·lat el pessimisme… No si, a sobre, en tindrà la culpa el ciutadà per ser un desconfiat!
Compte perquè els nens, que són esponges, tot això també ho aprenen. El que els fa més mal és veure que a l'escola i a casa se'ls inculca uns determinats valors, però a l'hora d'aplicar-los veuen que els propis educadors sovint també practiquem el tot s'hi val. El perill està en que acabi convertint-se en la manera natural de fer. I, tanmateix, a mi em fa por. Una societat basada en la mentida i, per tant, en la desconfiança, patirà molt. Patirem molt...
