Pàgines
dimarts, 2 de novembre del 2010
Els "verds", els castellers, els meus convilatans, fan història!
FELICITATS CATELLERS DE VILAFRANCA!
dijous, 15 de juliol del 2010
Els menors adoptats hauran de saber el seu origen als 12 anys
- A quina edat han de ser informats els infants de la data en què se'ls va engendrar i en quines circumstàncies (celebració, apagada, etc.).
- A quina edat cal informar-los que són fruit d'una relació extramatrimonial, si és el cas.
- Quina és l'edat legal en què cal informar-los que els Reis Mags són els pares.
- Amb quina freqüència obligatòria caldrà canviar els bolquers dels nadons (és a dir, a partir de quant temps és delicte i et poden retirar la custòdia del fill o filla).
- Quan els nens i nenes han de ser informats que cal fer-se el llit, parar taula i, en definitiva, col·laborar en les tasques de casa. És obligatori fer-ho?
- Quan els hem de confessar que, quan eren petits, el termòmetre (per saber la seva temperatura corporal) se'ls posava via rectal.
- Quina és l'edat màxima obligatòria per a mantenir la primera relació prematrimonial.
- El model de motxilla obligatòria per anar al cole i serà el mateix model que per anar a colònies (és a dir, perquè no se sentin discriminats).
- A quina edat mínima s'han de començar a banalitzar les decisions dels polítics.
dilluns, 12 de juliol del 2010
Eufòria? Toquem de peus a terra
Tot mirant l'esdeveniment esportiu, m'ha fet gràcia veure que cap dels jugadors m'era desconegut: tots eren el que en diríem la flor i nata de la lliga espanyola de futbol. L'espectacle que anava veient reconec que m'ha agradat: bon joc i molta emoció esportiva. A més, amb la família que més m'estimo, hem fet comptes: dels onze jugadors inicials, set eren del meu actual equip favorit: que bé! La família més estimada també m'ha fet notar que, fent un altre recompte, també eren set els jugadors selecccionats nascuts a Catalunya, com jo! (nascut a Catalunya, no pas seleccionat). Hem demanat un gintònic. Després, un sopar a base d'entrepants enginyosos i alternatius.
Acaba el partit. Sento petards. Al meu voltant, eufòria! I una frase: ¡España gana el mundial! de futbol, s'entén. Jo també estic contagiat d'eufòria, ho confesso (simple adrenalina?). Coses així sempre m'han dit que ajuden a "desfogar-te". I això és el que sentia: m'estava desfogant...?
Acabada l'ebullició, i lliurat (a la pantalla) el trofeu als justos guanyadors, hem sortit del bar de concentració (en altres èpoques, aquest terme tindria connotacions per oblidar) i, com és habitual, m'ha tocat d'anar a buscar el cotxe.
En el bell mig dels envolvents sons d'eufòria -en estat pur-, mentre em dirigia a buscar el cotxe, he vist un home, més o menys de la meva edat que, aliè a tot -o potser m'ho ha semblat- estava remenant un contenidor de la brossa. Com un llamp i com una pedregada alhora, m'han vingut al cap una tirallonga de pensaments contradictoris: aquesta és la nostra realitat! Aquests són els invisibles que, malgrat efímeres victòries esportives, potser demà no tindran res per dur a casa per menjar...
[Etcètera].
Però també he sentit una alenada optimista. I he tingut un rampell molt, molt intern: he agafat el meu portamonedes i l'he buidat, sense mirar, a la mà del captaire. Des de la meva profunda educació cristiana-castellano-franquista m'ha sortit, casi sense voler, un "Que Dios le acompañe" molt sincer (rodó -com deia aquell [i mai més ben dit]-, com una pilota de futbol). Com que crec que Déu acompanya als que més ho necessiten, tinc la seguretat que se'n sortirà.
I nosaltres?
PS: La seva cara de gratitud m'ha valgut més de mil vegades mil victòries del que sigui! La seva felicitat s'ha tornat en la meva (i era xavalla!!!)
dissabte, 10 de juliol del 2010
El "pedagog" Carles Puyol
Potser algú més s'hi va fixar. Després del partit, a la transmissió televisiva, les càmeres el van anar seguint. Va ser llavors que vaig veure el gran esportista, la gran persona. En Carles es va dedicar a saludar, un per un –amb senzillesa–, els jugadors de l'altre equip, encara consternats per la derrota. Segur que ell ha patit en la seva pell el trist i impotent que hom se sent després de patir una desfeta important. Em va fer tota la impressió que era això el que li passava pel cap, mentre els donava la mà o un copet a l'espatlla. Res d'estridències, res de celebracions forasenyades, res de declaracions: la esportivitat, la humanitat per davant de tot! Una humanitat de la que n'hem de prendre bona nota. Jo com a pedagog, l'admiro i en prenc nota. Tota una lliçó de pedagogia esportiva! Tota una lliçó per a tants nens i nenes que practiquen esport i que, segurament, admiren en Puyol. Sí senyor!
A més, és nascut a la comarca que considero la meva segona casa! Si algun dia el torno a veure per La Pobla de Segur, no sé si me'n podré estar de dir-li personalment, tot això.
(Perdoneu la meva petita immodèstia de mostrar una foto amb ell... de fa uns anyets)
dijous, 8 de juliol del 2010
No és una entrada en clau política, tampoc...
(De fet, el volia penjar el 28 de juny al vespre, però se'm va passar)
Amb el permís de Quino... (suposo)
dijous, 27 de maig del 2010
El paper del bon educador en temps de crisi del govern de la cosa pública
dijous, 6 de maig del 2010
Educació! ...amb humor
La pedagogia, un art
Un art que només està a l'abast dels qui se'l creuen (de creure, no de creuar).
D'educadors, n'hi ha molts –de fet, qui més qui menys, ha d'educar, en un moment o altre–; els pedagogs, però, són cada cop més escassos.
No tothom a qui se li atorga el títol de "pedagog" realment ho és.
La pedagogia neix de dins; la pedagogia –ja ho he dit– és un art.
dijous, 18 de març del 2010
Dimarts vaig anar al Raval de Barcelona...
El mateix dia 10, en l'espai Respira de BTV s'emetia un interessant treball sobre l'autoritat a l'escola. Si teniu una estona, mireu-lo: hi ha les experiències de tres professionals de l'educació, i les reflexions de dos experts. Us deixo l'enllaç aquí.
Si bé tot l'espai és interessant i enriquidor (i sense afany de desmerèixer ningú), voldria destacar les intervencions d'en Josep Masabeu (el meu amic Pep Masabeu) i del -com sempre- profund Gregorio Luri. Si els destaco és perquè allò del que ells dos parlen en aquesta edició del Respira té molt a veure amb el tema de la immigració (tema amb el que començava aquesta entrada), i amb això que explicaré tot seguit.
Vaig al gra perquè vull fer-me altaveu de la interessant tasca que en Pep Masabeu -que, a més, és doctor en Pedagogia- i els seus col·laboradors voluntaris -i ressalto això de "voluntaris" perquè avui dia és una espècie en vies d'extinció- al barri del Raval de Barcelona, a través de la iniciativa socioeducativa B-Raval.
dimecres, 17 de març del 2010
La vaga, novament...
Vull ser optimista i pensar que, entre la ciutadania es comença a instal·lar la idea de que cal posar-s'hi "des de baix". Vegeu si més no el manifest recent dels alcaldes de petits pobles, o d'inicatives com ara http://www.estosololoarreglamosentretodos.org/. Segueixo pensant que la majoria de mestres i, molt especialment, els nostres infants, es mereixen molt més del que se'ls està donant des de les institucions.
Està demostrat que no ens podem creure els percentatges que surten i sortiran en les properes hores sobre el seguiment de la vaga. A més, no serveix per a res: el problema persistirà.
El que ens hem de creure és què en pensa aquell mestre o aquella mestra bons, que tenen el cor i el cap tan allunyats de les batuses com els que s'esbatussen el tenen d'ell o d'ella...
El que ens hem de creure són les preguntes que fa aquella família que encara no sap per què el seu fill ha estat privat d'exercir el seu dret a anar a classe...
ens propinaran els nens i nenes d'avui)...
dimecres, 10 de març del 2010
Immigració Irresponsable
dijous, 4 de març del 2010
En un dia de març, com avui, m'hi poso novament
Avui, després de mesos, tinc uns minuts per retrobar-me amb el meu bloc. Des dels últims escrits fets amb constància, han passat moltes coses. Rellegint-los m'adono que tinc ganes de tornar a gaudir del plaer d'escriure. Avui em dic que penso fer-ho assaborint el suc de les sensacions, de les emocions, però també de les coses apreses i de l'experiència viscuda.
És un propòsit, doncs, que no em compromet a res, i per això –d'alguna manera– m'hi comprometo. Penso que aquesta meva estimada professió de pedagog s'ho mereix perquè és la que, a nivell professional, i a nivell personal, m'èstà donant l'oportunitat de retrobar-me amb mi mateix, per agafar embranzida i tornar-hi amb forces renovades!
Hola bloc! Ens veiem!
dilluns, 8 de febrer del 2010
dilluns, 26 d’octubre del 2009
Dedicat als meus amics, els professors.
divendres, 4 de setembre del 2009
La correcció, la bona educació i el comerç telefònic
Fa molts anys tinc integrat el servei de telefonía, internet i televisó per cable. Estic satisfet del servei.
A quarts d’onze del matí, casualment era a casa. Sona el telèfon. “Trucada restringida” posa el meu terminal. Una veu femenina em parla amb un seductor espanyol amb accent llatinoamericà. S’identifica com a agent comercial d’una coneguda compayia de telefonia espanyola (la que en el seu moment vam pagar entre tots).
–Es usted Don Franchesc Ureta? (sic) [El meu nou complert és Francesc Xavier]
Com que feia pocs dies que una trucada semblant la vaig despatxar de manera molt expeditiva (i poc educada, la veritat), i em va costar una bronca de la meva família, he optat per escoltar-la.
–Yo mismo, dígame. –Li contesto tan amablement com puc.
–Segun nos consta, Vd. estuvo abonado con nuestra compañía. ¿Podría indicarme el motivo de su baja? [Em vénen ganes de dir-li que no n’ha de fotre res]
Fent un esforç li explico que vaig fer l’opció del cable ja fa més de deu anys. Ella m’explica àmpliament (2 minuts) la seva gamma de serveis, i després em pregunta si jo ja tinc integrat el servei d’internet, televisió i telefonia. Com que havia superat la prova d’aguantar el seu discurs (sense tallar-la amb l’excusa de que tenia feina), he optat per dir-li que sí, esperant que em deixés tranquil… Doncs, no.
–¿Con qué compañía está trabajando usted? [Em tornen a venir ganes de dir-li que no n’ha de fotre res].
–Con ONO–li acabo dient.
–Además de telefonía e internet, ¿tiene contratado el sevicio de televisión completo? [Mmm…]
–Ya le he dicho que sí. –li dic.
Ella em diu:
–Por este servicio Vd. debe estar pagando X. Nosotros le ofrecemos por el mismo servicio X-10 (en què X és el que pago, en euros).
Pregunto si el servei també és per cable. Diu que no, però que “es lo mismo”. Arribat aquest punt jo ja n’estava fart i he decidit de no entrar en un debat sobre la diferència entre les dues tecnologies i les virtuts de la fibra òptica. Amb un cert grau d’estrès, dic que no, que no m’interessa, definitivament.
Ella em pregunta per què [un altre cop, ganes d’engegar-la a dida], que si només és perquè no és cable.
Dic novament que “ya le he dicho que de momento, no”, que no és només pel cable sinó que no vull destinar temps al canvi de cablejat, de mòdem, d’IP, de repintar el pis per esborrar les ferides d'un cable arrencat, etc., etc., etc.
Insisteix [em comença a tremolar la mà. Em mossego la llengua]: –No tiene que preocuparse de nada: nosotros nos ocupamos de todo. Tan solo dedicar una horita en el momento del cambio…
Amb un to ja una mica més contundent dic que no per tercera vegada, i que no insisteixi, que no vull invertir-hi ni un minut ni en el canvi ni en la conversa, perquè ja estic bé com estic.
És llavors quan em diu la frase que m’acaba la paciència:
–¡Es una pena que no quiera ahorrarse un dinero, Don Franchesc (sic)!
Exploto:
–Oiga, señorita:, ¡es mi dinero, no el suyo! Buenos días. I penjo.
Jo entenc que és la seva feina. Però algú els hauria d’explicar que, ja que això seu és un acte d'intromissió i pertorbador de la pau dels altres –a casa seva!– algú els ha d'explicar, deia, que ho han de fer amb la cura i la correcció que, per exemple, des de sempre han caracteritzat els nostres comercials, els del nostre tarannà. No poden demanar dades que no tenen (és inadmissible) ni decidir per tu el que està bé i el que no ho està; ni renyar-te explicant què et convé i què no...
Aquesta descortesia, aquesta insistència, i un cert to desafiant, és el que provoca que cada cop més la consigna sigui: si et truquen, penja; sense més explicacions! Jo, de fet, dic que en una societat com la nostra encara hem de dir ben alt que NO tot s'hi val.
Avui, jo ja m’he endut la meva dosi per una bona temporada! A cada trucada restringida, restringiré la meva resposta.
Per acabar, no m’agradaria haver de recórrer a una estratègia que em va suggerir un familiar. Segons m’explicava, un dia a la tercera d’aquestes trucades, quan van preguntar per ell va deixar anar:
–Soy su hermano, él ha muerto esta mañana…
–Perdone... lo siento mucho...
dimarts, 25 d’agost del 2009
Un desig: cultura "Cola-Cao"
"--A mi, que no me la canviïn!"
dilluns, 24 d’agost del 2009
"Sant Tornem-hi" sense enganys
Després d'uns dies en un petit poblet prepirinenc, en què he gaudit de la família, dels amics, i de la natura gairebé en estat pur, acabo de reconnectar-me amb la societat virtual que suposen els mails, els blocs, els RSS endarrerits, etc., que m'han fet aterrar de cop en aquest planeta de més de 6.000 milions d'habitants, que és ben real.
En un correu que m'ha enviat una bona amiga (gràcies, Núria...) m'he trobat amb un enllaç al youtube d'un reportatge sobre la grip A. Una vegada més es confirma que cal ser crítics i no empassar-nos tot el que ens volen fer creure. Dura uns 10 minuts i val la pena veure'l sencer i reflexionar. I és que amb tot fan igual!: Amb la política, amb l'economia, amb l'educació...
Que cadascú n'extregui les conclusions. Per veure'l, punxeu AQUÍ.
dimecres, 29 de juliol del 2009
Una troballa: "La Llumanera de Nova York"... i l'anglès
No n'havia sentit a parlar mai. Després de la xerrada, m'ha faltat temps per tafanejar per internet. Navegant, he arribat, fins i tot, a un web amb els facsímils dels primers vuit números. Tota una troballa! Me l'aniré mirant amb deteniment perquè, pel que he vist, en cada número i en cada article, n'hi ha per sucar-hi pa!
Com que fa pocs dies vaig publicar un escrit sobre l'anglès, m'ha fet especial gràcia un enginyós escrit suposadament atribuït a un pagès que acaba d'arribar a Nova York, en aquella època, en què explica a un company seu com és la llengua anglesa. L'article va ser publicat en el núm. 3 de la revista, el gener de 1875. Tal com insinuava en el meu escrit que esmentava, no sembla que els coses hagin canviat gaire, si ens fixem en el conjunt de la població.
Em ve de gust reproduir-lo sencer.
La llengua inglesa.
(Carta de un pagés arribat á Nova York á un company seu en Catalunya.)
| | Estimat company y amich, | | |
| á Nova York he arribat, | |||
| y apenas he descansat | |||
| aquesta carta te escrich. | |||
| Al fí de la llibertat | |||
| estich en lo clássich sol: | |||
| aqui tothom fa l'que vol... | |||
| Si ho permet la autoritat. | |||
| Nova York tel's carrers grans, | |||
| las casas tocan al cel, | |||
| las donas tenen bon pel | |||
| y los homes son gegants. | |||
| Los diaris son com llensols, | |||
| los carrers sont llarchs y drets, | |||
| y solen ser bastans nets | |||
| quant no hi ha neu, fanch ó pols. | |||
| Pero, hoy, los yankis tenen | |||
| un modo tal de parlar, | |||
| que jo nom puch esplicar | |||
| com ells mateixos se entenen. | |||
| Es molt pitjor quel gabatxo, | |||
| se sembla molt al lladrar, | |||
| y l'home quel va inventar | |||
| jo crech que estaba borratxo. | |||
| Quant se parla inglés se tanca | |||
| la boca y s'obren las dents, | |||
| y si cuidado no hi téns, | |||
| la llengua se t'entrabanca. | |||
| Explicarme jo no puch | |||
| (y saps que no só cap plepa) | |||
| que de una "caynera", cuch. | |||
| Corn se diu lo "blat de moro," | |||
| sombret es un "trós de pá," | |||
| y en compte de dir "demá" | |||
| se diu en inglés tu, moro. | |||
| Dihuen bota a la "mantega" | |||
| y per dir "jo" se diu ¡ay!, | |||
| Lo qual m'omple l'cor d'esglay | |||
| puix embla que lagú jemega. | |||
| Escúral vol dir "esquirol," | |||
| p r d r "mitja" s'diu que s'toquin, | |||
| "no fumin" se diu no s'moquin, | |||
| y del carbó en dihuen col. | |||
| La "mare" dihuen que es moda, | |||
| pero la gran moda, es la "ahia," | |||
| y la familia es tan sabia | |||
| que "l'germá" dihuen que broda. | |||
| Si á una noya malalteta | |||
| teli acostas molt numil | |||
| preguntant ¿que duya fil? | |||
| Ella t'contestará: beta. | |||
| Com més disbarats els digas | |||
| més t'entendrán, de segú. | |||
| Per dir "dos" has de dir tú, | |||
| y per dir "números", figas. | |||
| Y tot pel mateix estil. | |||
| Sink es "l'aygüera", ja ho sens; | |||
| per dir "quartos" digas cents, | |||
| y per dir un "molí", mil. | |||
| Sols una cosa, Geroni, | |||
| trobo jo en aquet llenguage | |||
| ben dita y es ¡mal vinatge!, | |||
| quel "diner" se diu dimoni. | |||
| Nova York, 28 Decembre 1874. | |||
Senzillament, genial!
dimarts, 28 de juliol del 2009
Les relacions de desconfiança
No fa gaire, arran de la lamentable defunció d’una malalta pel virus de la grip A, a l’Hospital Gregorio Marañón de Madrid, vaig sentir en un conegut programa de ràdio de tarda que, després d’una visita al metge, un de cada quatre cerquem informació sobre el diagnòstic que ens hagi pogut fer el facultatiu. Els experts diuen que abans la proporció era un de cada sis. Per tant, concloïen, la desconfiança creix.
Però la desconfiança creix no només envers els metges. Fa anys que s’ha instal·lat en les relacions a l’escola, amb els proveïdors, amb els clients, amb les entitats financeres, i amb un llarguíssim etc. La nostra societat està basant cada cop més les seves relacions en la desconfiança. Que lluny que queden aquells dies en què un tracte es tancava amb una encaixada de mans. Tothom sabia que, per honor, no es faltaria mai a la paraula empenyorada.
Sovint em pregunto, i pregunto als meus amics, com hi hem arribat a aquesta situació. La resposta no és fàcil. És veritat que mandrosament ens hem deixat envair per formes culturals en què no hi va inclosa aquesta ancestral relació de confiança.
De malfactors i de mentiders n’hi ha hagut sempre; però hi ha una diferència: abans se’ls coneixia. Ara, lamentablement, són més coneguts els pocs honestos que els que no ho són. Aquests, la primera habilitat que desenvolupen és la de fer passar per veritat categòrica una mentida, una estafa o una falsedat monumentals. Que permanentment volen fer-nos combregar amb rodes de molí, vaja. En això, m’atreviria a dir que, molt i molt, els nostres polítics --principalment-- i algunes de les lleis que aproven --en part-- hi tenen alguna cosa a veure.
Fa molt pocs dies, fins i tot hi ha qui s’ha atrevit a desconfiar d’uns bombers que van donar la seva vida per salvar-ne d’altres. Fins a quin punt ha d’arribar aquesta desconfiança? En aquest sentit, fa poc, ja vaig fer una petita reflexió en aquest mateix bloc, al final d'un escrit titulat “Deu ser una broma, no?”.
Després, encara hi ha polítics que s’atreveixen a criticar la ciutadania dient que, entre nosaltres, s’ha instal·lat el pessimisme… No si, a sobre, en tindrà la culpa el ciutadà per ser un desconfiat!
Compte perquè els nens, que són esponges, tot això també ho aprenen. El que els fa més mal és veure que a l'escola i a casa se'ls inculca uns determinats valors, però a l'hora d'aplicar-los veuen que els propis educadors sovint també practiquem el tot s'hi val. El perill està en que acabi convertint-se en la manera natural de fer. I, tanmateix, a mi em fa por. Una societat basada en la mentida i, per tant, en la desconfiança, patirà molt. Patirem molt...






