He anat seguint, des de la distancia, a través dels diversos mitjans, el fenomen de les acampades. També, a través del twitter, al qual m’hi he afegit des de fa unes setmanes.
De d’una òptica política, de la cosa pública, com bé em va ensenyar el meu estimat Dr. Josep Olives Puig, és veritat que hi ha un munt de factors que em fa l’efecte que s’hi barregen, però tot és fruit del mateix mal: els polítics s’han anat apartant de la seva principal missió, és a saber, que els confiem l’administració d’allò que és el bé comú.
En un principi la cosa anava d’aquesta manera: a través de les eleccions, escollim aquells en qui confiem i que pensem que millor ens representen. Però en la nostra democràcia, això ara ja no és així. Amb el temps, per diversos motius –més que analitzats per uns i per altres, a tort i a dret–, hi ha la percepció de que cal restablir el sistema, cal un reset. Per què? Perquè el sistema s’ha tornat pervers, ja no pensa en el ciutadà. Els ho sentit explicar molt bé al Sr. Xavier Sala i Martín, al Sr. Gregorio Luri, o a d’altres: els partits polítics s’han convertit en empreses privades, que ens imposen el seu líder –que hauria de ser el nostre, però que cada cop ho és menys, el nostre líder–. S’han convertit, doncs, en empreses privades que fan d’allò que és públic també el seu regne de taifes privat, i administren els béns de tots com si només fossin seus. I cada cop ho fan amb menys responsabilitat i amb més desvergonyiment.
Però, deixant de banda tot això, també he intentat fer-ne una reflexió des de l’òptica de l’educació.
Des de fa molts anys, una de les proves del cotó que feia al meu alumnat, bàsicament als de 15 i 16 anys, consistia en preguntar-los quants d’ells participaven en algun moviment de tipus polític, com a seguidors joves. La reacció era sempre la mateixa: de 35 alumnes, amb sort, aixecaven la mà un o dos. Els motius? Que si la política és una m..., que si “tots” els polítics són corruptes, que si això no serveix per a res, etc. Jo els animava a implicar-s’hi i els donava un argument: si us en desenteneu, us acabaran portant per on voldran, i després, quan us vulgueu queixar, serà massa tard, potser. Ni cas: la play station, la moto i la festa eren més llamineres...
I ara, molts d’ells, els tenim acampats!
Potser amb raó, però no tenen els recursos i –com sempre– algú, més preparat, o més espavilat, o més convincent, o algun xarlatà de pa sucat amb oli (demagog) els acabarà portant a vendre.
Es preguntava el Sr. Sala i Martín al twitter què és el que hem fet malament els educadors. No cal dir que va rebre patacades per totes bandes. Però jo opino com ell, els educadors (pares, mestres, societat) ens hem de preguntar què hem fet malament. I penso que és haver estat massa pendents de les nostres lluites “politiqueres” en el present, i no haver tingut en compte que ells són el futur. No els hem educat per a la democràcia perquè potser ens feia vergonya que veiessin quina democràcia estàvem construint. Ara, allò que era el futur, per a ells ja és el present; un present que, amb raó –agreujat, a més, per les circumstàncies–, no veuen clar perquè no veuen clar qui ha de liderar l’empenta que intueixen.
De totes maneres, ja m’està bé que, encara que tard i sense recursos, es facin sentir i colpegin les nostres laxes consciències. Però, sobretot, que no es deixin tornar a engalipar!
Demagogs i oportunistes: ara, deixeu-los en pau! Que pensin, que es moguin, que s’impliquin, que hi perdin hores –gratis et amore, com hem fet d’altres–, que es comprometin. Tant de bo que aquest moviment –un cop se n’apartin els que el contaminen– serveixi per això.
