Pàgines

diumenge, 26 de juny del 2011

Reflexions d'un diumenge al matí

Repassant algunes notes, arran de la visita de Phillipe Maubant, de la Université de Sherbrooke (Canadà), n'he extret algunes perquè penso que ens inviten a donar-hi voltes.
  • No només ens hem de fixar en allò que diuen que fan els ensenyants sinó que hem d'observar allò que fan.
  • A les nostres aules es dediquen de 30 a 40 minuts per sessió per socialitzar (caldria?).
  • Tothom parla del constructivisme però la majoria, al final, acaba fent pregunta-resposta, és a dir, aplicant metodologies conductistes.
  • Es detecta un excessiu “clientelisme”: el professor es converteix en un proveïdor de serveis. Que els alumnes (els fills) aprenguin és secundari, volen que els nens siguin feliços.
  • Les famílies no aprofiten el que saben, o bé tenen i transmeten una educació deficient (parlen i transmeten malament).
  • Cal bastir protocols d’acció que donin marge a la presa de decisions en l’acció.
  • Els alumnes han de saber com es diu allò que fan (“esquema”).
  • Hi ha noves línies en educació (o cal obrir-les): emocions (Bruner), imaginació (Egan), intuïció (Gärdenfors)
  • Dels alumnes no només hem d’observar què han fet i com ho han fet, sinó saber si saben per què ho han fet.

              


dijous, 9 de juny del 2011

dimecres, 8 de juny del 2011

Petició de signatures de suport

Si voleu donar suport amb la vostra signatura per a la creació del Col·legi de Pedagogs/gues d'Andalusia (COPEAN), cliqueu aquí.


          

dilluns, 23 de maig del 2011

Ressaca electoral: DE LECTURA IMPRESCINDIBLE,...

...especialment per part de TOTS els polítics, aquest article de Salvador Cardús.


Cal dir les coses com són (o com les veiem), i sense por.

       

diumenge, 22 de maig del 2011

Acampades i educació

He anat seguint, des de la distancia, a través dels diversos mitjans, el fenomen de les acampades. També, a través del twitter, al qual m’hi he afegit des de fa unes setmanes.

De d’una òptica política, de la cosa pública, com bé em va ensenyar el meu estimat Dr. Josep Olives Puig, és veritat que hi ha un munt de factors que em fa l’efecte que s’hi barregen, però tot és fruit del mateix mal: els polítics s’han anat apartant de la seva principal missió, és a saber, que els confiem l’administració d’allò que és el bé comú.

En un principi la cosa anava d’aquesta manera: a través de les eleccions, escollim aquells en qui confiem i que pensem que millor ens representen. Però en la nostra democràcia, això ara ja no és així. Amb el temps, per diversos motius –més que analitzats per uns i per altres, a tort i a dret–, hi ha la percepció de que cal restablir el sistema, cal un reset. Per què? Perquè el sistema s’ha tornat pervers, ja no pensa en el ciutadà. Els ho sentit explicar molt bé al Sr. Xavier Sala i Martín, al Sr. Gregorio Luri, o a d’altres: els partits polítics s’han convertit en empreses privades, que ens imposen el seu líder  –que hauria de ser el nostre, però que cada cop ho és menys, el nostre líder–. S’han convertit, doncs, en empreses privades  que fan d’allò que és públic també el seu regne de taifes privat, i administren els béns de tots com si només fossin seus. I cada cop ho fan amb menys responsabilitat i amb més desvergonyiment.

Però, deixant de banda tot això, també he intentat fer-ne una reflexió des de l’òptica de l’educació.

Des de fa molts anys, una de les proves del cotó que feia al meu alumnat, bàsicament als de 15 i 16 anys, consistia en preguntar-los quants d’ells participaven en algun moviment de tipus polític, com a seguidors joves. La reacció era sempre la mateixa: de 35 alumnes, amb sort, aixecaven la mà un o dos. Els motius? Que si la política és una m..., que si “tots” els polítics són corruptes, que si això no serveix per a res, etc. Jo els animava a implicar-s’hi i els donava un argument: si us en desenteneu, us acabaran portant per on voldran, i després, quan us vulgueu queixar, serà massa tard, potser. Ni cas: la play station, la moto i la festa eren més llamineres...

I ara, molts d’ells, els tenim acampats!

Potser amb raó, però no tenen els recursos i –com sempre– algú, més preparat, o més espavilat, o més convincent, o algun xarlatà de pa sucat amb oli (demagog) els acabarà portant a vendre.

Es preguntava el Sr. Sala i Martín al twitter què és el que hem fet malament els educadors. No cal dir que va rebre patacades per totes bandes. Però jo opino com ell, els educadors (pares, mestres, societat) ens hem de preguntar què hem fet malament. I penso que és haver estat massa pendents de les nostres lluites “politiqueres” en el present, i no haver tingut en compte que ells són el futur. No els hem educat per a la democràcia perquè potser ens feia vergonya que veiessin quina democràcia estàvem construint. Ara, allò que era el futur, per a ells ja és el present; un present que, amb raó –agreujat, a més,  per les circumstàncies–, no veuen clar perquè no veuen clar qui ha de liderar l’empenta que intueixen.

De totes maneres, ja m’està bé que, encara que tard i sense recursos, es facin sentir i colpegin les nostres laxes consciències. Però, sobretot, que no es deixin tornar a engalipar!

Demagogs i oportunistes: ara, deixeu-los en pau! Que pensin, que es moguin, que s’impliquin, que hi perdin hores –gratis et amore, com hem fet d’altres–, que es comprometin. Tant de bo que aquest moviment –un cop se n’apartin els que el contaminen– serveixi per això.

      

dijous, 5 de maig del 2011

Des-constructivisme

Entre alguns dels meus col·legues, s'ha instal·lat la idea de que, avui dia, si no ets "constructivista" a l'aula no ets res. Jo sóc dels que prefereixo no ser res a ser sectàriament "constructivista". Per molts motius. Com que ja he dit que prefereixo no ser res, us convido a llegir aquesta entrevista  a una "rebel" (jo m'hi apunto) que es diu Inger Enkvist que quan ho explica se l'entén molt bé.

En la meva opinió, en nom del "costructivisme pedagògic" (que ni tan sols és una metodologia ni una teoria pedagògica -per bé que molts ignorants la prenen com a tal- sinó una teoria psicològica amb uns fonaments, si més no, que es belluguen per sorramolls científics) s'han fet autèntiques aberracions pedagògiques que han fet que l'educació estigui com està: molta teoria, molta especulació, molta experimentació, però a la pràctica molts mestres han perdut l'autoritat i l'autoestima, i molts infants han perdut els referents.

És a dir, mes aviat s'ha des-construït.
                                                     
                                                        

diumenge, 1 de maig del 2011

Una més de valors

Pateixo. Pateixo molt quan sé que molts infants "viuen" amb molta intensitat les circumstàncies dels esports dits de "massa". I pateixo perquè els models dels qui haurien de ser exemple d'honestedat, esportivitat, fair play, són models de tot el contrari: mentida, crispació, manipulació i, el que és pijtor: confrontació, rancúnia, odi... I, a sobre, ja s'hi barregen, amb tota impunitat, cultura, país, signes d'identitat, llengua...

Fins ara, m'havia fet el propòsit de distanciar-me una mica de la política... ara també ho hauré de fer del món de l'esport de masses. Més m'estimo una bona partida de botifarra amb els meus amics de Sant Salvador de Toló, a fe de Déu!

dijous, 27 de gener del 2011

Departament d'Educació? Departament d'Ensenyament?


Deixo de banda les connotacions econòmiques i polítiques immediates del canvi de nom del Departament que ha aprovat el nou govern de Catalunya. He intentat de posar-me a la pell d'aquest per proposar un canvi, que ha estat força qüestionat i criticat (que és l'esport que se sol practicar quan hi ha un canvi de govern).

Hi he donat voltes, i he intentat buscar alguna raó profunda que justifiqui el canvi de denominació. Finalment, penso que està bé tornar a l'anterior: Departament d'Ensenyament. El motiu de la meva presa de posició sobre el tema es fonamenta bàsicament, d'entrada, amb el baix to que trobo en els plantejaments d'alguns polítics, quan utilitzen l'educació com un mitjà electoral i -sempre més d'amagat- ideològic.

M'explico: la paraula "educació" en mans de segons quina ideologia política -amb tendències totalitàries i intrusistes demostrades al llarg de la història- és altament susceptible d'adoctrinament ideològic, i serveix d'excusa per "colar" a l'escola tasques -pretesament educatives- que no són les seves. La idea del papa-Estat, que vetlla per la "correcta" educació dels seus "individus" -o ciutadans- ja s'ha demostrat, fins fa ben poc, que és molt llaminera.

És per això que em quedo amb un -potser- més asèptic "ensenyament", que com a mínim, però, garanteix que a l'escola hi entra allò que el projecte educatiu de cada centre en particular és capaç d'assumir, segons diu la Constitució (ai, Senyor!)... i el sentit comú.

dijous, 30 de desembre del 2010

A Catalunya, l'escola en català: n'és l'element de cohesió!

Per que ens volen imposar un conflicte allà on no existeix?
Quin mal han fet els nens i nenes d'aquest país perquè ara ens els emboliquin en un problema que per a ells no ho és?
Que ens deixin treballar en pau, si us plau!!!

dimarts, 2 de novembre del 2010

dijous, 15 de juliol del 2010

Els menors adoptats hauran de saber el seu origen als 12 anys

En aquest nou codi civil que ens brinda el govern de Catalunya hi trobo a faltar coses tan o més importants com ara:
  • A quina edat han de ser informats els infants de la data en què se'ls va engendrar i en quines circumstàncies (celebració, apagada, etc.).
  • A quina edat cal informar-los que són fruit d'una relació extramatrimonial, si és el cas.
  • Quina és l'edat legal en què cal informar-los que els Reis Mags són els pares.
  • Amb quina freqüència obligatòria caldrà canviar els bolquers dels nadons (és a dir, a partir de quant temps és delicte i et poden retirar la custòdia del fill o filla).
  • Quan els nens i nenes han de ser informats que cal fer-se el llit, parar taula i, en definitiva, col·laborar en les tasques de casa. És obligatori fer-ho?
  • Quan els hem de confessar que, quan eren petits, el termòmetre (per saber la seva temperatura corporal) se'ls posava via rectal.
  • Quina és l'edat màxima obligatòria per a mantenir la primera relació prematrimonial.
  • El model de motxilla obligatòria per anar al cole i serà el mateix model que per anar a colònies (és a dir, perquè no se sentin discriminats).
       ............
  • A quina edat mínima s'han de començar a banalitzar les decisions dels polítics.
En definitiva, que crec que l'oposició va fer molt ben fet de no votar-hi a favor perquè es van descuidar una infinitud de coses realment molt importants. És que, quan es posen a legislar, sempre fan igual! Després vénen les esmenes i les sentències... i les queixes! A veure si s'hi apliquen una mica més, home!

dilluns, 12 de juliol del 2010

Eufòria? Toquem de peus a terra

La famíla que més m'estimo m'ha empès a anar a veure un partit de futbol. El feien per la tele i -pel que m'han dit- era un partit transcendental. Bé, com que m'hi empenyia la família que més m'estimo, he cregut... (vaja, que he fet cas). Hem anat a un bar de Vilafranca farcit de televisors, molt net i, dins de tot, força respectuós i neutral.

Tot  mirant l'esdeveniment esportiu, m'ha fet gràcia veure que cap dels jugadors m'era desconegut: tots eren el que en diríem la flor i nata de la lliga espanyola de futbol. L'espectacle que anava veient reconec que m'ha agradat: bon joc i molta emoció esportiva. A més, amb la família que més m'estimo, hem fet comptes: dels onze jugadors inicials, set eren del meu actual equip favorit: que bé! La família més estimada també m'ha fet notar que, fent un altre recompte, també eren set els jugadors selecccionats nascuts a Catalunya, com jo! (nascut a Catalunya, no pas seleccionat). Hem demanat un gintònic. Després, un sopar a base d'entrepants enginyosos i alternatius.

Acaba el partit. Sento petards. Al meu voltant, eufòria! I una frase: ¡España gana el mundial! de futbol, s'entén. Jo també estic contagiat d'eufòria, ho confesso (simple adrenalina?). Coses així sempre m'han dit que ajuden a "desfogar-te". I això és el que sentia: m'estava desfogant...?

Acabada l'ebullició, i lliurat (a la pantalla) el trofeu als justos guanyadors, hem sortit del bar de concentració (en altres èpoques, aquest terme tindria connotacions per oblidar) i, com és habitual, m'ha tocat d'anar a buscar el cotxe.

En el bell mig dels envolvents sons d'eufòria -en estat pur-, mentre em dirigia a buscar el cotxe, he vist un home, més o menys de la meva edat que, aliè a tot -o potser m'ho ha semblat- estava remenant un contenidor de la brossa. Com un llamp i com una pedregada alhora, m'han vingut al cap una tirallonga de pensaments contradictoris: aquesta és la nostra realitat! Aquests són els invisibles que, malgrat efímeres victòries esportives, potser demà no tindran res per dur a casa per menjar...

[Etcètera]. 

Però també he sentit una alenada optimista. I he tingut un rampell molt, molt intern: he agafat el meu portamonedes i l'he buidat, sense mirar, a la mà del captaire. Des de la meva profunda educació cristiana-castellano-franquista m'ha sortit, casi sense voler, un "Que Dios le acompañe" molt sincer  (rodó -com deia aquell [i mai més ben dit]-, com una pilota de futbol). Com que crec que Déu acompanya als que més ho necessiten, tinc la seguretat que se'n sortirà.

I nosaltres?

PS: La seva cara de gratitud m'ha valgut més de mil vegades mil victòries del que sigui! La seva felicitat s'ha tornat en la meva (i era xavalla!!!)

dissabte, 10 de juliol del 2010

El "pedagog" Carles Puyol

Pot semblar un "post" oportunista; però no (per això el penjo avui). Segurament que el gol de cap del pallarès Carles Puyol, d'abans d'ahir, passarà a la història de l'esport. Tanmateix, però, no és el gol el que em mou a escriure l'entrada, sinó la seva actitud envers l'adversari després del partit. Tota una lliçó!

Potser algú més s'hi va fixar. Després del partit, a la transmissió televisiva, les càmeres el van anar seguint. Va ser llavors que vaig veure el gran esportista, la gran persona. En Carles es va dedicar a saludar, un per un –amb senzillesa–, els jugadors de l'altre equip, encara consternats per la derrota. Segur que ell ha patit en la seva pell el trist i impotent que hom se sent després de patir una desfeta important. Em va fer tota la impressió que era això el que li passava pel cap, mentre els donava la mà o un copet a l'espatlla. Res d'estridències, res de celebracions forasenyades, res de declaracions: la esportivitat, la humanitat per davant de tot! Una humanitat de la que n'hem de prendre bona nota. Jo com a pedagog, l'admiro i en prenc nota. Tota una lliçó de pedagogia esportiva! Tota una lliçó per a tants nens i nenes que practiquen esport i que, segurament, admiren en Puyol. Sí senyor!

A més, és nascut a la comarca que considero la meva segona casa! Si algun dia el torno a veure per La Pobla de Segur, no sé si me'n podré estar de dir-li personalment, tot això.

(Perdoneu la meva petita immodèstia de mostrar una foto amb ell... de fa uns anyets)




dijous, 8 de juliol del 2010

No és una entrada en clau política, tampoc...

Allò que m'inspira la sentència del TC del 28 de juny (o la "tisorada" o "cop de ribot"... o l'estocada a tota una nació...) 

(De fet, el volia penjar el 28 de juny al vespre, però se'm va passar)

Amb el permís de Quino... (suposo)

dijous, 27 de maig del 2010

El paper del bon educador en temps de crisi del govern de la cosa pública

Ja sé que no diré res de nou ni res que no hagi estat dit abans; però tinc ganes de dir-ho: Quina vergonya que em fan els polítics que he (hem) votat i que em (ens) representen!

Quins espectacles! Als hemicicles, als salons, als mitjans... Quines mentides que diuen i com ens volen fer combregar amb rodes de molí! En quina situació tan crítica ens han col•locat! Quanta gent sense feina ni expectatives de tenir-ne! Quantes persones enganyadament vingudes de fora que, cercant un món millor, han de remenar contenidors de brossa cada dia! Al costat de casa!

Després, aquests polítics s’omplen la seva mentidera boca queixant-se de que hi ha desafecció envers d’ells i de la «seva» política! En realitat, viuen i es creuen el circ i la comèdia que ells mateixos s’han inventat. El pitjor és que s’entesten en fer-nos-ho creure a tots. Però ja no se’ls creu ningú... Quina pena, quina vergonya... quina impotència!

Està clar que hi ha d’haver una renovació integral!

El jovent, que fins fa poc eren pàrvuls, són més llestos i ja en passen. Directament.

[No serà que ja és el que interessava a algú? Intueixo que sí perquè –pensen– com menys siguin a manegar, més possibilitats tenen de perpetuar-se... en la imbecil•litat! Hem de fer, però, que els surti el tret per la culata!]

Espero i desitjo que aquest jovent desencantat, quan s’adoni del món en què els hem ficat, ho facin petar tot i sàpiguen regenerar-ho des del sentit comú. Aquí és on entra la tasca del bon mestre, del bon educador, del bon pedagog: aïllar-los el més possible d’aquesta la pèrdua generalitzada –i poc respectuosa– de la responsabilitat del bon govern de la cosa pública (dit d’una altra manera: de tanta corrupció), i no defallir en cultivar en ells el sentit comú.

Els bons mestres ja saben com fer-ho. Perquè ho han fet sempre. Afortunadament.

Encara que algun alumne no va aprendre bé la lliçó... pel que es veu.





dijous, 6 de maig del 2010

Educació! ...amb humor

Ho sento. L'he trobat avui i no me n'he pogut estar!

Crec que la pregunta que fa l'avi és podria aplicar a tot el món –cada cop més surrealista– que envolta l'educació.

Us recomano una visita a http://www.e-faro.info/, on en trobareu més i de molt sucosos. Si en trobo algun d'interessant, el publicaré.

La pedagogia, un art

La pedagogia és un art.


Un art que només està a l'abast dels qui se'l creuen (de creure, no de creuar).


D'educadors, n'hi ha molts –de fet, qui més qui menys, ha d'educar, en un moment o altre–; els pedagogs, però, són cada cop més escassos.


No tothom a qui se li atorga el títol de "pedagog" realment ho és.


La pedagogia neix de dins; la pedagogia –ja ho he dit– és un art.



dijous, 18 de març del 2010

Dimarts vaig anar al Raval de Barcelona...

Quan sento parlar els nostres polítics sobre immigració (¿per què sempre ho fan amb aquell regust de correcció política, de modernitat "multiculti"?) em fa l'efecte que els passa allò d'aquell suggerent títol de pel·lícula: "todo aquello que usted quiso saber sobre "ellos" (els immigrants) y nunca se atrevió a preguntar". A la profusió de Fòrums i de Taules de debat sobre el "tema" s'hi destinen quantitats escandaloses, que molts no s'atreveixen a confessar. Com inconfessables -i segurament, ineficients- són les energies que s'hi destinen per tal que el "problema" -si és que ho és- resti invisible (disfressat amb bells discursos), en el seu vessant més real. En aquest sentit, us remeto novament a l'article d'en Xavier Roig, al diari Avui, que us recomanava en l'entrada d'aquest bloc el passat 10 de març.

El mateix dia 10, en l'espai Respira de BTV s'emetia un interessant treball sobre l'autoritat a l'escola. Si teniu una estona, mireu-lo: hi ha les experiències de tres professionals de l'educació, i les reflexions de dos experts. Us deixo l'enllaç aquí.

Si bé tot l'espai és interessant i enriquidor (i sense afany de desmerèixer ningú), voldria destacar les intervencions d'en Josep Masabeu (el meu amic Pep Masabeu) i del -com sempre- profund Gregorio Luri. Si els destaco és perquè allò del que ells dos parlen en aquesta edició del Respira té molt a veure amb el tema de la immigració (tema amb el que començava aquesta entrada), i amb això que explicaré tot seguit.

Vaig al gra perquè vull fer-me altaveu de la interessant tasca que en Pep Masabeu -que, a més, és doctor en Pedagogia- i els seus col·laboradors voluntaris -i ressalto això de "voluntaris" perquè avui dia és una espècie en vies d'extinció- al barri del Raval de Barcelona, a través de la iniciativa socioeducativa B-Raval.

El dimarts hi vaig anar per segona vegada. La primera va ser abans de Nadal, per saludar una estona el Pep, després de més de 30 anys de no veure'ns. Aquest dimarts, però, vaig acabar de copsar amb profunditat (sóc una mica lent, ho reconec...) els mèrits i els fruits del seu treball, gens amanit de falsos discursos "multiculti" políticament correctes: treballen i prou. Amb constància, amb fermesa, amb intel·ligència, cada dia. Com diu en Pep, fent-ne del "problema" (de la immigració), una oportunitat. Ah! I amb l'esport com a esquer! Genial.

Com que no cal repetir el que està dit, us adreço a les paraules d'una persona que en sap més que jo de la feina d'escriure i de l'educació: l'esmentat Gregorio Luri. A la revista Metropolis (revista d'informació i de pensament urbà, de Barcelona), en va bastir un detallat article que va titular simplement El Braval. Llegiu-lo. A banda d'aportar dades molt significatives, són paraules més imparcials del que ho podrien ser les meves (per l'admiració que professo per al Pep pedagog, des de fa anys).

Les xifres són tossudes: al barri hi ha el que hi ha. I ells, els de Braval, hi aporten aquell plus necessari i suficient perquè les pessimistes teories de la reproducció social no s'hi instal·lin.

Voldria fer un prec, si em llegeix algú que té responsabilitats en matèria d'organització de fòrums sobre la immigració: convideu-hi al doctor Josep Masabeu! Que pugui explicar no només com treballen en el seu espai socioeducatiu, sinó com són els immigrants (conciutadans nostres): què és el que realment necessiten, i com se'ls ha d'ajudar. Ell i els seus voluntaris ens poden explicar molt bé com fer-ho de veritat, de forma eficaç. Sense tanta correcció, ni falsa protecció. Des del cristianisme sense complexos!

I, el més interessant, a sobre ho fan amb pocs recursos: en un 80% són els que poden aconseguir d'aquelles persones que practiquen allò tan oblidat de «compartir».