Les relacions de desconfiança

No fa gaire, arran de la lamentable defunció d’una malalta pel virus de la grip A, a l’Hospital Gregorio Marañón de Madrid, vaig sentir en un conegut programa de ràdio de tarda que, després d’una visita al metge, un de cada quatre cerquem informació sobre el diagnòstic que ens hagi pogut fer el facultatiu. Els experts diuen que abans la proporció era un de cada sis. Per tant, concloïen, la desconfiança creix.

Però la desconfiança creix no només envers els metges. Fa anys que s’ha instal·lat en les relacions a l’escola, amb els proveïdors, amb els clients, amb les entitats financeres, i amb un llarguíssim etc. La nostra societat està basant cada cop més les seves relacions en la desconfiança. Que lluny que queden aquells dies en què un tracte es tancava amb una encaixada de mans. Tothom sabia que, per honor, no es faltaria mai a la paraula empenyorada.

Sovint em pregunto, i pregunto als meus amics, com hi hem arribat a aquesta situació. La resposta no és fàcil. És veritat que mandrosament ens hem deixat envair per formes culturals en què no hi va inclosa aquesta ancestral relació de confiança.

De malfactors i de mentiders n’hi ha hagut sempre; però hi ha una diferència: abans se’ls coneixia. Ara, lamentablement, són més coneguts els pocs honestos que els que no ho són. Aquests, la primera habilitat que desenvolupen és la de fer passar per veritat categòrica una mentida, una estafa o una falsedat monumentals. Que permanentment volen fer-nos combregar amb rodes de molí, vaja. En això, m’atreviria a dir que, molt i molt, els nostres polítics --principalment-- i algunes de les lleis que aproven --en part-- hi tenen alguna cosa a veure.

Fa molt pocs dies, fins i tot hi ha qui s’ha atrevit a desconfiar d’uns bombers que van donar la seva vida per salvar-ne d’altres. Fins a quin punt ha d’arribar aquesta desconfiança? En aquest sentit, fa poc, ja vaig fer una petita reflexió en aquest mateix bloc, al final d'un escrit titulat “Deu ser una broma, no?”.

Després, encara hi ha polítics que s’atreveixen a criticar la ciutadania dient que, entre nosaltres, s’ha instal·lat el pessimisme… No si, a sobre, en tindrà la culpa el ciutadà per ser un desconfiat!

Compte perquè els nens, que són esponges, tot això també ho aprenen. El que els fa més mal és veure que a l'escola i a casa se'ls inculca uns determinats valors, però a l'hora d'aplicar-los veuen que els propis educadors sovint també practiquem el tot s'hi val. El perill està en que acabi convertint-se en la manera natural de fer. I, tanmateix, a mi em fa por. Una societat basada en la mentida i, per tant, en la desconfiança, patirà molt. Patirem molt...

Un article sobre la memòria

Us recomano una lectura pausada d'un escrit publicat al bloc "Vent de cara" amb unes encertades reflexions d'en Carles Armengol sobre el treball de la memòria a les nostres escoles. L'article porta per títol Memòria, coneixement i aprenentatge.

El "bocamoll" de TV3 i l'anglès

A TV3, els dimecres al vespre, estan fent una edició especial del concurs bocamoll adreçada a nens i nenes (el bocamoll és un concurs que, en l’edició normal, per a adults, conjuga el joc amb els coneixements i competències en llengua i cultura, bàsicament catalanes).

No pretenc fer una crítica al programa, ni al que s’hi fa ni com es fa, perquè no és el meu camp ni la meva intenció. Em pot agradar o no, i poca cosa més. Vaig a l’edició especial infantil que esmentava.

Pel que he vist fins ara, calculo que són nens i nenes d’edats compreses entre els 8 i els 11 anys. Una de les proves consisteix en triar un tema d’entre quatre que proposa el presentador. Els temes tenen títols com ara “maries” o “amb pal”, per exemple. El presentador fa preguntes relacionades amb el tema triat que s’han d’endevinar (a “maries” pot preguntar, suposem, com en diem d'un determinat tipus de galeta, o d'una assignatura poc important, o bé “amb pal” pregunta sobre tot allò que en pugui tenir, de pal, –un vaixell de vela, ­– o que s’hi pugui fer esment –lletra de pal­–).

Doncs bé, ja va per dos programes que un dels temes proposats és “in english”, que se suposa que farà preguntes referents a l’entorn de l’anglès. En tots dos programes, els nens l’han deixada de banda aquesta prova! No s’hi han atrevit! Això demostra que ells mateixos reconeixen que no se’n senten de competents, en anglès. Ens ho hauríem de fer mirar.

No veig gens clar que la directriu d’impartir alguna matèria en anglès és el camí a seguir. Vist que no s’hi atreveixen ni en un joc, que passarà quan a l’aula hi entri un professor més d’un cop per setmana a “donar-hi” o a “reforçar” matèria?

Sé que per part d’institucions solvents, com ara la Fundació Escola Cristiana de Catalunya, s’hi està treballant seriosament, en aquesta línia. De totes maneres, caldrà fer-ho molt bé perquè no és escoltant que s’aprèn una llengua sinó que és parlant-la. I parlant-la de temes propers, no de temes allunyats de la realitat de l’alumne.

Això és el que diuen els que han creat mètodes que han donat resultats espectaculars, com ara el Mètode Vivencial, que devem al vilanoví Antoni Pascual i Ventosa. Com ell, crec que és un problema de mètode i a les escoles, pel que jo conec, encara estem lluny de trobar-lo, un mètode eficient. Recomano un passeig per la pàgina web de Vivential Languages. (Els que em coneixen ja saben que me n'he fet molt de pesat, amb aquest mètode; però en la meva pràxis educativa encara no me n'han plantejat seriosament cap que el superi).

De tot això també en parlen els psicolingüistes com ara Jakobovits o Chomsky. D’aquí ve la meva reticència, i estic a l’expectativa amb actitud oberta (però prudent). Només quan aconseguim que els nostres alumnes perdin “la por a llançar-se” a parlar l’anglès (això és competència), episodis com el del bocamoll seran una anècdota.

Sense voler-ho, el bocamoll ha evidenciat una manca de competència dels escolars catalans en llengua anglesa. A mi no em sorprèn. I no crec que sorprengui, amb la mà al cor, a ningú dels que treballen en el món de l’educació.

Trobar la pau...

M'han passat aquesta historieta; potser ja la coneixeu; però, per si de cas, us encoratjo a llegir-la amb calma... Potser fa massa anys que hem perdut l'autèntic sentit de les coses bones de la vida, i no les valorem quan les tenim a tocar.

A vegades penso que si aquells que ens dediquem a educar no hi estem col·laborant, en això de fomentar un sentit consumista i poc transcendent de la vida. Aquest món no ajuda els alumnes o fills a trobar-se com a persones.

La historieta diu així:

Un hombre de negocios norteamericano estaba en el embarcadero de un pueblecito costero de México cuando llegó una barca con un solo tripulante y varios atunes muy grandes.

El norteamericano felicitó al mexicano por la calidad del pescado y le preguntó cuánto tiempo había tardado en pescarlo.

El mexicano replicó: –¡Oh! Sólo un ratito.

Entonces el norteamericano le preguntó por qué no se había quedado más tiempo para coger más peces.

El mexicano dijo que ya tenía suficiente para las necesidades de su familia.

El norteamericano volvió a preguntar: –¿Y qué hace usted entonces con el resto de su tiempo?

El mexicano contestó: –Duermo hasta tarde, pesco un poco, juego con mis hijos, duermo la siesta con mi mujer, voy cada tarde al pueblo a tomar unas copas y a tocar la guitarra con los amigos. Tengo una vida plena y ocupada, señor.

El norteamericano dijo en tono burlón: –Soy un graduado de Harvard y le podría echar una mano. Debería dedicar más tiempo a la pesca y con las ganancias comprarse una barca más grande. Con los beneficios que le reportaría una barca más grande, podría comprar varias barcas. Con el tiempo, podría hacerse con una flotilla de barcas de pesca. En vez de vender su captura a un intermediado, se la podría vender al mayorista; incluso podría llegar a tener su propia fábrica de conservas. Controlaría el producto, el proceso industrial y la comercialización. Tendría que irse de esta aldea y mudarse a Ciudad de México, luego a Los Ángeles y finalmente a Nueva York, donde dirigiría su propia empresa en expansión.

–Pero señor, ¿cuánto tiempo tardaría todo eso?

–De quince a veinte años.

–Y luego ¿qué?

El norteamericano soltó una carcajada y dijo que eso era la mejor parte:

–Cuando llegue el momento oportuno, puede vender la empresa en bolsa y hacerse muy rico. Ganaría millones.

–¿Millones, señor? Y luego ¿qué?

–Luego se podría retirar. Irse a un pequeño pueblo costero donde podría dormir hasta tarde, pescar un poco, jugar con sus nietos, hacer la siesta con su mujer e irse de paseo al pueblo por las tardes a tomar unas copas y tocar la guitarra con sus amigos.

–Bueno, pero eso es lo que hago ahora señor ¿Por qué tengo que esperar veinte años?

Deu ser una broma, no?

"La comunitat de Madrid demana una aportació extra de finançament per motius lingüístics, segons ha dit la presidenta Esperanza Aguirre. La comunitat de Madrid, ha dit, "també és bilingüe": Espanyol-Anglès i ens costa molts diners enviar als professors dels 246 col·legis públics a Irlanda, Canadà, els Estats Units i el Regne Unit".

Aguirre ha denunciat que l'acord es basa en la població del 2007 i, per tant, deixa fora el sistema 300.000 ciutadans de Madrid, i ha rebutjat també que es creï el fons del bilingüisme" (sic).

(Notícia publicada a les notícies "on-line" del 3cat24.cat)

(N'hi d'altres, de declaracions, també com per sucar-hi pa...)

Em nego a fer cap comentari...

(Ja veieu que fa dies que seguiexo aquesta política. No sé vosaltres, però veig moltes coses que no m'encaixen. Un cop més, reitero que em preocupa el món que estem deixant als nostres infants: estem fent categoria de la falsedat, de la mentida, de la demagògia, d'"el poder pel poder", del malbaratament de recursos, de la desqualificació gratuïta, del "tot s'hi val", etc.)

Dedicat als meus amics... els mestres

Sense comentaris...

Una reflexió sobre autoritat

La "fortalesa" (desvergonyiment, insolència, arrogància) que mostra l'alumnat actual és aparent: és feblesa, desorientació. Més que mai és necessari aplicar-nos en la pràctica dels valors que prediquem els mestres (atenció, paciència, acolliment, comprensió, etc.). La disciplina -necessària per a l'exercici de l'autoritat del docent- és marcar els límits però des de l'estim, l'afecte, la consideració. Hem d'aconseguir "connectar" amb l'alumnat més difícil. Renyar, menystenir o, pitjor, ridiculitzar, serveix de ben poc si el mestre no és capaç d'instal·lar-se en l'autoritat moral (que és la bona!)

Un pensament

El repte del pedagog és aconseguir que l'alumne se senti estimat, acollit, segur.

El talent és ocult...

...i la feina de tot mestre és descobrir-lo.

No hi ha judici més injust que el que es fa a partir de les aparences. I a les escoles, es fa massa sovint.

Últimament, en l'entorn dels professionals de l'educació ja es comencen a alçar veus autoritzades en favor de descobrir i potenciar el talent dels alumnes. Diuen més (per això són experts de renom): tots els alumnes tenen un talent que cal descobrir i potenciar. Sense exclusions.

Massa sovint, deia en començar, oblidem que cal trobar el just (de justícia) equilibri en l'atenció de tots els alumnes: a cadascú se l'ha d'atendre i donar-li allò que necessita. La justícia no és només commutativa (donar a tots per igual) sinó que és també distributiva (donar a cadascú el que mereix). No és gens bo que, en nom d'una falsa igualtat d'oportunitats, anivellem tothom amb el mateix arrasador. No és just. Les oportunitats han de ser les mateixes, sí, però la manera d'aprofitar-les serà (ha de ser!) diversa, perquè diversos són els talents.

El que és democràtic és ensenyar als alumnes a apreciar i estimar aquesta diversitat de talents, que és la que enriqueix els grups humans. Hem d'encoratjar-los a que aprenguin a sentir-se bé amb l'aprofitament al màxim del propi talent, per a posar-lo després al servei dels altres: aquesta és la seva riquesa, la que els ha de conduir a tenir alta l'autoestima, ser justos en el respecte als altres, i sentir-se realitzats, transcendents.

En fi, per allò de la imatge i les mil paraules, us deixo un enllaç d'un vídeo del YouTube (que em va passar una bona amiga, i millor mestra) que pot il·lustrar això del talent i les aparences. Com a mestres farem bé d'aplicar-nos-ho i extreure'n conseqüències. De ben segur que els nostres alumnes ens ho agrairan.

Punxeu aquí per veure el vídeo (dura uns 8 minuts, però val molt la pena analitzar la reacció de tothom)

La tradició del llibre i la rosa

Perdoni el lector que faci ús de la meva vocació pedagògica, i aprofiti aquesta diada per explicar els seus orígens a Catalunya. Ho dic perquè ningú no pensi que em vull passar de llest o de pedant.

No ho faré amb paraules meves; ho faré aprofitant les immenses possiblitats que ens ofereix internet com a fons de coneixement ( i no només com a "pou sense fons" d'informació). L'any passat en un blog dedicat a "Llengües i llibres" de l'IES Príncep de Viana, de Barcelona, ho van explicar tan bé, que deixo l'enllaç per qui tingui interès (o curiositat) d'informar-se.

Feliç diada de Sant Jordi!

La tradició del llibre i la rosa (IES Príncep de Viana)

El català als patis

Ahir “el blog del pedagog” va publicar un escrit titulat El catalán en los patios en què, una vegada més, es denuncia la demagògia perversa i generadora d’odi, que es desencadena quan, en segons quins sectors, es parla de la imposició del català a les escoles de Catalunya. No me'n vaig poder estar de fer-hi un comentari, que transcric literalment:

«Entenc el to molest i fins i tot malhumorat de l'article. Ja ens hi tenen acostumats! Això no vol dir que no ho hàgim de denunciar tantes vegades com convingui, però ja sabem quin és el discurs. És el que han generat molts polítics que han fet de la política una arma de desqualificació i de confrontació per guanyar vots.

Aquestes opinions no fan més que atiar més el foc de la desconfiança que s'ha generat envers una institució, l'escolar, que mai s'havia d'haver fet servir com a arma política. Penso que hem de ser positius i palesar que en la majoria de les nostres escoles les coses es fan bé, amb seny pedagògic. El que ens ha de preocupar són els alumnes i el dotar-los d'unes habilitats comunicatives sòlides.I a aquests mitjans... aplicar-los allò de “ladran, luego cabalgamos” (això, ho entendran?).

Ànims! A seguir treballant amb optimisme, sense defallir. Els nostres alumnes i els nostres mestres no se la mereixen, tanta porqueria»

No vull fer més comentaris. De moment.

Llegir ens fa lliures

Llegir ens fa més lliures. Potser el que escriuen els escriptors, sí. El que, en les normatives, últimament escriuen els polítics, no.

(Per Sant Jordi, no compreu ni el DOGC ni el BOE).

Ensenyar a ensenyar

Fa temps, un familiar em va fer arribar un article publicat al diari "El País" el dia 8 de desembre de l'any passat, que duia per títol «la estafa de enseñar a enseñar», i escrit pel senyor Andrés de la Oliva, catedràtic de Dret de la Universitat Complutense de Madrid.

Avui, m’he atorgat un petit descans després d’uns dies de feina “extra”, i l’he recuperat de la memòria... del meu portàtil!

L'escrit cal entendre'l en el marc dels necessaris canvis que s'han de produir en les nostres universitats. En aquest cas, concretament, del postgrau ( o màster) que substituirà el rònec i caspós CAP.

D'entrada, em vaig sentir corporativament molest pel tracte despectiu que es dóna als pedagogs. Després, vaig comprendre que ens carrega morts que no són nostres, sinó del sistema i d’alguns companys de professió, amb reconegudes pífies al llarg de l’efervescència de l’escola “progressista” dels anys 70 i 80.

Hi diu moltes coses per rumiar. Posa el dit a la nafra en concepcions de l'educació i metodologies que, mal enteses, i pitjor posades en pràctica, han fet tan de mal a la nostra escola, i als ànims dels nostres mestres. De totes maneres, m’apunto al carro d’en Gregori Luri: l’optimisme és possible. I jo hi afegiria: si ens ho creiem!

En fi, no vull predisposar ningú. Deixo l’enllaç per si s’hi vol fer una lectura, i que cadascú en tregui les conseqüències... que estiguin més al seu abast!

Article "Enseñar a enseñar"

Allò que realment és important

No faré cap esment a la meva inconstància. Tampoc no faré un acte de contrició. En tot cas, un petit (molt petit) propòsit de l’esmena...

Passen coses. Coses que ens afecten com a educadors i que afecten als que eduquem.

Avui vull fer esment, per exemple, d'un anunci publicitari d’una determinada marca d’automòbils. L’anunci acaba dient (referint-se al cotxe, naturalment): «el que realment és important». Tot això amanit amb un pare orgullós de mostrar «el que realment és important» -el seu flamant cotxe- a la sortida de l’escola, quan va a buscar el seu fill.

Jo, em poso a la pell del nen i penso: «el que realment és important» per al meu pare, què és? ¿Per què em mira (embadalit, cercant la meva complicitat) per tal de que jo em senti també orgullós d’aquell enginy que em pren el meu lloc? I potser, com a nen, acabaré "entenent" «el que realment és important» a la vida: que per al meu pare és important que jo em senti orgullós d'ell perquè té un cotxe tan fantàstic... tant, que provoca l'enveja dels meus companys.

És un exemple més d’allò que va calant com pluja fina: el desplaçament dels valors, d’allò «que realment és important». Com a educadors –que creiem en altres valors que no siguin els de l’egocentrisme i el materialisme irracional-, no es tracta d’apagar el televisor o de denunciar-ho agrament i reiterada, a través dels diversos mitjans o associacions (tot i que, de tant en tant, està bé de fer-ho): el més efectiu és no perdre l’oportunitat, en el moment, sense mandra, de fer-ho veure a aquells que estem educant, obrir-los els ulls a una crítica serena, exigent, sana i, fins i tot, irònica.

Diguem-ho en positiu: afortunadament, els mitjans de comunicació actuals (tan primirats i puristes en altres coses –potser algun dia m'animo a parlar-ne–), amb aquestes "perles", ens proporcionen oportunitats fantàstiques per educar. No ho desaprofitem: matarem dos pardals d'un tret (ai els de la protectora d'animals!): desmitificarem i educarem.

Una referència interessant al "Blog del Pedagog"

Tinc diversos escrits pendents que aniré penjant, a mesura que els acabi, al llarg d'aquest mes de febrer.

Malgrat tot, avui he cregut molt interessant suggerir-vos una referència a un blog que llegeixo sovint, i del qual ja us en vaig parlar: es tracta del "Blog del Pedagog". I més concretament crec que val la pena la lectura d'un post del 25 de gener, que duu per títol "Reflejos no inventados de la realidad".

Tots aquells que viviu el dia a dia d'un centre de secundària us hi sentireu plenament identificats.

Les preguntes que em faig són, entre d'altres, les que segueixen: ¿qui ha d'anar acabant amb això? ¿Com s'ha d'acabar? ¿En tenim prou amb les eines que ens dóna la normativa vigent?

Seguexio pensant que cal ser sobretot molt pacients, fer molta pedagogia dels valors de l'esforç i del plaer d'aprendre, denunciar les situacions però valorar les persones, etc. Ja n'aniré parlant.

De moment, quedeu-vos amb les anècdotes de què parlava; les trobareu clicant aquí
Ben aviat, més!

La tradició del Nadal i els nostres infants

En aquestes festes, el debat de fa uns anys era si Pare Noel o Reis, si pessebre o arbre de Nadal, si nit de Nadal o dia de Nadal, si festa cristiana o festa del comerç, etc. Per mi que el debat ha quedat obsolet perquè, últimament, observo una cosa potser més alarmant: la desaparició del sentit de la pròpia festa. Així, se’ns col·loquen arbres de ferro, de plàstic o de paper, es fan versions dels pastorets que ja no van a adorar ningú, i les nostres cançons de Nadal són substituïdes (sense desmerèixer-ne la qualitat artística) sistemàticament per les dels grups més de moda que parlen de sentiments, contra la fam i a favor de la pau i la solidaritat... (I molts d'altres canvis que deixo perquè la descobreixi a la sensibilitat i l’observació de qui ho llegeixi...).

En aquest entorn, quins models estem donant als nostres infants? Per a ells és un autèntic aiguabarreig d’informacions –cada cop més accentuades per la globalització–: pessebres (vivents i inanimats), pares Noel, tions, felicitacions i arbres de Nadal; regals la nit de Nadal i la de Reis; cançons del nord, de l’est, de l’oest i del sud, versionades en tots els estils i mestissatges; campanyes solidàries i no tan solidàries (les dels comerciants); amor, pau i alegria perquè sí –perquè toca–; menjars més sofisticats, més cars (i no tan bons com un bon plat de macarrons).

(–I, què celebrem per Nadal?
–No ho sé, senyora...)

Com en tot, reivindico un missatge clar, per als nostres infants. Un missatge sense el tamís d’allò que hom considera políticament correcte. En la nostra cultura, per Nadal s'ha celebrat i se celebra el naixement de Jesús. Segons un llibre, que en la nostra cultura sempre n’hem dit Bíblia, va néixer, d'una noia que es deia Maria, a Betlem, molt pobre i, tot i amb això, era Fill de Déu. Que la mateixa paraula Nadal vol dir naixement. Per això, a casa nostra, de sempre, s’ha fet el pessebre, s’han cantat nadales i, també, en un pla més festiu, hem fet cagar el tió. En el mateix llibre es narra que tres mags d’orient li van portar regals. Són aquests mateixos mags els que vénen també cada any a portar regals als nens i nenes que es porten bé.

L’ateu o el no creient no té perquè renunciar als seus principis per explicar els seus fills o als seus alumnes una història, que es conté en un llibre que, malgrat tot, pot inspirar –com els ha passat a molts poetes– tendresa, pau, humilitat, alegria i amor. I d'aquesta història se’n deriva tota una tradició cultural mil·lenària, basada o no en conveniències o errors històrics. Les impressionants obres d'art religiós de tots els temps en són testimoni exemplar –oi que no els ho obviarem, quan les estudiïn més a fons?–. Només d’aquesta manera, les nenes i els nens poden arribar a entendre que, en d’altres països, la mateixa tradició se celebra de diferent manera: bé sigui amb un arbre –regals i mitjons inclosos–; o amb un grosset i bondadós pare Noel (santa Klaus, o sant Nicolau), conduint els seus rens i ajudat pels seus follets; o amb d’altres cançons, amb matisos més anglosaxons i comercials.

Si el nostre missatge és clar i diàfan, a partir del coneixement senzill –i profund, alhora– de la seva pròpia tradició, els nostres fills i alumnes sabran posar cada cosa al seu lloc.

I no només ho entendran, sinó que culturalment ho reproduiran amb sà orgull i necessària seguretat. Un país que va renunciant a la seva pròpia cultura, i que en va bastint una altra d'artificial, construïda a base de "una mica d’aquí i una mica d’allà" indiscriminadament, és un país que es despersonalitza i que es dilueix. Un nen, una nena, en un país despersonalitzat i diluït culturalment, són carn de canó.

Jo ja he fet el pessebre, cantaré nadales i faré cagar al tió amb als menuts de la família que, per cert, els distraiem cantant-li cançons de Nadal al nen Jesús del pessebre. I potser aniré a Missa del Gall i tot, aquest any! (Per què no?).

Bon Nadal a tothom!

Feliç entrada d’any 2009!

Que els reis Mags us portin força coses, si us heu portat bé!

El currículum (?) d'Educació Infantil

Aquest comentari fa dies que el tinc desat a la cartutxera. Amb data 16 de setembre de 2008, el Diari oficial de la Generalitat publicava el Decret 181/2008, de 9 de setembre, pel qual s’estableix l’ordenació dels ensenyaments del segon cicle de l’educació infantil. La veritat, em fa riure: d'uns ensenyaments tan bàsics se n’ha fet categoria i tot un senyor decret! A més, pel que he llegit, com en tot decret, es posen límits “per baix” però també “per dalt”.

Si precisament alguna cosa no s’ha de fer en aquestes edats és posar límits a allò que els alumnes són capaços d’aprendre! El treball del mestre ha de ser molt creatiu, sense les limitacions d’un programa. No sé perquè els polítics s’omplen la boca de l’autonomia dels centres i dels docents i, en contrapartida, en uns ensenyaments no obligatoris, s’ordenen els ensenyaments. Què passa, que no se’n fien dels professionals d’aquestes edats? O potser es pretén suplir, o fomentar una mica més, la mediocritat d’alguns?

¿Què diu la pràctica pedagògica sobre el que cal treballar quan els nens i nenes tenen de 3 a 6 anys? En primer lloc, el sentit comú que ens diu dues coses: la primera, que no hi ha cap nen que, en condicions normals, no tingui ganes d’aprendre coses; la segona, que amb l’estímul adequat el cervell del nen té un capacitat inimaginable d’assumir coneixements. ¿Com s’ha fet fins ara? (¿o és que volen donar a entendre que fins ara els mestres feien ben poc o mal organitzat?) La tradició pedagògica en el nostre país, precisament, és molt rica en aquest camp. Per citar un exemple, ja a principis del segle XX, Maria Montessori va deixar un ampli llegat que encara perdura actualment en molts dels nostres centres educatius, i en la pràctica de molts educadors. No he estat capaç d’endevinar l’esperit d’aquest magnífic llegat en tot el decret.

Altrament, tota la investigació que es duu en el camp de la neuropedagògia, ens porta a pràctiques diàries molt allunyades del que ens proposa el decret. Hi ha molts centres que ja estan treballant en aquest sentit, i el seu treball anual està perfectament programat, amb uns resultats extraordinaris. Generalment, doncs, en els centres educatius, es programa en funció de les fiables directrius que les diverses plataformes o associacions de recerca pedagògica de tot tipus han anat suggerint.

En general, sóc molt crític amb l’excessiva normativització que pateix el nostre sistema. Però aquest decret em sembla, simplement, un insult a la intel·ligència dels professionals que es dediquen a aquesta etapa, i una pressió normativa sense justificació a aquest col·lectiu.

Potser m'hagués agradat més, com han fet en d'altres ocasions, que ho haguessin publicat com a "orientacions", però no un decret, que és d'obligat compliment.

VII tribuna Edu21

Ahir, 15 de desembre, vaig tenir l’ocasió d’anar a un acte organitzat per Edu21, que depèn del Centre d’Estudis Jordi Pujol, i que organitza unes taules rodones sobre diversos aspectes de l’educació. La d’ahir tenia un títol suggerent: Com conèixer i potenciar el talent en educació?Aprofitem el talent; millorem en excel·lència. Va ser interessant: tant per la solvència professional dels ponents (podeu trobar la referència a http://www.edu21.cat/ca/activitats/tribunes/32), com per la manera en què es va tractar el tema.

En general, es va estar d’acord en que la LOGSE va propiciar la cultura del poc esforç: el fet de destacar, o la competitivitat, van esdevenir valors políticament incorrectes. Ja el disseny del propi sistema, que pren com a criteri d’agrupament de l alumnat l’any de naixement, per exemple, no ajuda al educadors en la tasca d’identificar-lo, el talent.

Que es va proposar? Una reflexió per animar als educadors a redissenyar els temps d’atenció a l’alumnat per dedicar-ne més als que “van bé”. També es va posar de manifest que no hi ha un únic talent, sinó que es pot manifestar en cada alumne d’una manera diferent i es tracta d’identificar-lo. D’alguna manera seria fer bo aquell postulat de “potenciar al màxim les capacitats de tots i cadascun dels alumnes”. També s’anima als docents a cercar activitats com “de regal”, voluntàries, adreçades a despertar la motivació i l’interès de l’alumnat.
En una de les intervencions es va posar de manifest que es troben a faltar estratègies de treball en grup, encaminades a potenciar les aportacions individuals amb diferents punts de vista sobre el tema.

Segur que en la nostra pràctica docent, els que ens hi em dedicat, hem observat alumnes que, tot i anar malament en resultats acadèmics, hi hem reconegut talent. Són els alumnes que fan patir. Doncs bé, es tractava d’això, d’aquest alumnat. Els ponents ens van animar a dedicar-hi més esforços sense complexos, perquè al final la recompensa és molt gratificant.

Ja és a http://www.edu21.cat/ca/continguts/272 el resum més extens de l'activitat

Un article de Sergi Pàmies

Un familiar em va fer parar atenció en un article de Sergi Pàmies, aparegut a La Vanguardia el passat 28 de novembre, amb el títol “La lupa de Luri”. En l’article feia una recensió del llibre “L’escola contra el món” de Gregorio Luri, publicat recentment per l’editorial La Campana. Sembla que tot el llibre és un al·legat al sentit comú en educació i, de passada, a l’optimisme educatiu, en aquests moment en què tothom ho veu tan negre.

Tinc ganes de llegir-me el llibre, i ho faré aviat. Que una persona tan crítica com Sergi Pàmies el deixi tan bé, ja és positiu.

Potser sí que potser ja és hora de deixar de llepar-nos les ferides i, els que ens hi dediquem, a això de l'educació, posar-nos a la feina sense complexos. No sé quines estratègies o remeis proposa en Luri; més o menys es poden deduir de l’article d’en Pàmies, i d’entrada hi estic d’acord. I jo segueixo apostant pel sentit comú: exigir i estimar.

Podeu trobar reproduït l’article de Sergi Pàmies a http://www.radical.es/informacion.php?iinfo=9346

La riquesa, la pobresa i la cultura

Suposo que a més d’un, alguna vegada, se’ns han posat els pèls de punta en veure el nivell cultural al que cada cop ens tenen més acostumats els nostres (pobres?) adolescents. Està clar que, cada cop en més quantitat, tenen clar que el que aprenen a l’escola els serveix per no suspendre o –en algun cas— per treure bona nota. Difícilment pensen que els serveix per aplicar-ho a la vida real.

Un exemple. És evident que a l’escola se’ls ensenya vocabulari, les normes ortogràfiques, els conceptes matemàtics, la visió de la història i, fins i tot, el sentit de la vida, en la connotació més àmplia del terme. Malgrat això, a l’hora de parlar entre ells es denota que cada cop saben menys de molts temes de certa profunditat perquè, senzillament, no els interessen i, per tant, no en parlen i acaben ignorant-los.

En canvi, si la conversa va de sentiments, o d’opinions superficials sobre temes ètics, polítics, etc., llavors sí que s’interessen i utilitzen tot un seguit de vocables tòpics, apresos d’algun film nord-americà, o d’algun programa de tele-escombraria. I tot això amanit amb un seguit de gesticulacions histriòniques i amb el consum d’alguna substància poc aconsellable (i que acostuma a contribuir en l’escalfament del debat). Tot plegat pot durar uns minuts: crits –potser un mastegot–, quatre insults, amenaces, i un lèxic d’una dotzena de vocables obscens.

Ja fa molts anys, una persona sàvia em va dir que els grans mals del món vénen a causa dels sentiments. I a mi em sembla que és veritat. I, heus ací que els nostres joves, majoritàriament, se senten interessats per tot allò que fa referència a l’àmbit de les passions i dels sentiments i, en canvi, ignoren i s’avorreixen amb allò que té a veure amb la raó, la ciència o el coneixement. Fa poc, es va dedicar un dia a la conscienciació sobre la violència de gènere, em fa pensar que si, en públic hi ha aquestes manifestacions de violència gratuïta, què no deu passar en privat!

Qui n’és el responsable? Una mica tots. Com s’adreça? Potser parlant més amb els adolescents (fills o alumnes). Deixar que expressin els seus sentiments, amb els seus recursos i, de mica en mica, anar-los conduint vers un discurs més asserenat que, al final, els acabarà semblant més plaent. És com en tot: necessiten un model. Si els adults ens limitem a criticar-los i a esfereir-nos de com parlen o de com vesteixen, ells no tindran el model que necessiten.

Jo ho he fet i m’ha anat bé... amb ells! (algun adult s’ha estranyat i algun m’ho ha criticat: així els va!).

Com a cloenda, diré que fa dies que dono voltes a una idea: en l’àmbit cultural dels nostres adolescents passa com en el poder adquisitiu dels països amb una economia neoliberal: els pobres són cada cop més pobres, i els rics són cada cop més rics i s’aprofiten dels pobres. Els incultes són cada cop més incultes, i els cultes ho són cada cop més, i s’aprofiten dels incultes.

El blog del Pedagog

Navegant pels blocs del "google" vaig trobar un blog que es diu "El blog del Pedagog" i hi vaig trobar una llarga reflexió molt interessant. Tant, que no me'n vaig poder estar de posar-hi un petit comentari, que transcric. Tanmateix, però, us recomano vivament de visitar l'escrit del bloc esmentat; el trobareu a http://elblogdelpedagog.blogspot.com/2008/11/s-hora-de-dir-prou.html


El meu comentari ha estat:


"Mira que si estic d'acord amb tu que, sense conèixer el teu bloc, ja fa dies que, en el meu entorn, proposo un discurs igual. D'altra banda, tot navegant, he trobat el vostre bloc i el visitaré sovint, perquè jo tembé sóc un pedagog, que li agrada ser-ho, però no li agrada el que veu: on ens porten els polítics, on ens porten els sindicats i on ens porten un grapat de docents que no senten el que fan.



També, doncs, prou d'amargar i tapar les mancances d'alguns companys, que són mancances per culpa del propi sistema, que no els ha donat les eines apropiades per sentir, de veritat, el que fan."

Els mestres, la vaga i l'educació

He estat una setmana com de vacances de bloc. I no serà perquè no hi hagi temes sobre els que opinar, sempre des del punt de vista de pedagog, però a vegades ve més de gust de posar-s’hi que d’altres.

Dijous, dia 13, hi va haver mestres i professorat que van fer vaga. Segons el Departament d’Educació, la incidència no va arribar ni al 20% dels docents. Segons els convocants (un sol sindicat) va tenir un seguiment massiu. No sé què en diu la guàrdia urbana (perquè en això, de manifestacions i vagues, en qüestió de números, sempre hi trobem a faltar els de la guàrdia urbana).

No entraré a valorar ni el seguiment, ni qui convoca, ni per què es convoca una vaga de professorat. Però sí que vull fer un clam en nom de tot aquest alumnat nostre, que està a la cua d’Europa en competències bàsiques. Estar a la cua en això vol dir, en termes absoluts, que si agaféssim un infant de cada país, el del nostre seria l’últim en resoldre una situació quotidiana, amb els recursos apresos a l’escola. Això vol dir competències bàsiques. I això vol dir estar a la cua d’Europa. Que trist!

I aquí, barallant-nos i tirant de tòpics rancis com ara que la culpa és de la concertada, o dels mestres que treballen poc, o del govern que fa les lleis amb els peus. Els responsables en som una mica tots i és molt urgent que ens posem d’acord per fer-hi front. Des de l’objectivitat. Deixant-nos de partidismes, de gremialismes o de corporativismes. Pensem d’una vegada en els nostres infants! Quin espectacle donem, Déu meu!

En el famós debat televisiu sobre l’educació que va tenir lloc fa uns dies a TV3 es va posar de manifest la vergonyant falta de sentit comú de totes les parts implicades. Tampoc hi va ajudar la postura pretesament imparcial de la direcció del programa.

Bé, demà (o un altre dia, o d’aquí a una estona), més.

A voltes, amb l'avaluació

Vaig sentir, no fa gaire —primer, amb sorpresa i, després, amb dolor—, que les autoritats educatives s'estan plantejant molt seriosament de reintroduir una mena de revàlida a 6è de Educació Primària. No ens enganyem, serà això: un examen de revàlida. És a dir, totes les alarmes del sistema educatiu estan enceses... i tornarem a exercir la pressió sobre els pobres alumnes!

¿No seria més lògic avaluar l’avaluador que fins ara no ha fet la feina? Sóc pedagog però ara em queixo amb els nens i nenes de Catalunya: “No! Si us plau! No em poseu un altre cop entre les cordes; no deixeu que molts dels meus profes ho aprofitin per pressionar-me amb qualsevol mena d'estrés i de xantatge!!! Avalueu-los a ells!!!”

I és que en aquest país no hi ha cultura d'avaluació. Més ben dit: sempre s'avalua als altres, però mai a un mateix...

La lliçó d'un Obama

Ahir, al programa de "el club" de TV3, l'Albert Om entrevistava cinc ciutadans de Catalunya que porten el cognom Obama. Tots ells de raça africana. I tots ells van explicar la seva experiència com a portadors de l'ara mediàtic cognom.

A la pregunta de l'Albert sobre què li demanarien al seu "tocaio", em va cridar expecialment l'atenció la resposta d'un d'ells, un jubilat que porta més 40 anys a Catalunya. Va contestar molt humilmentment: "- jo no li demanaria res, per a mi... en tot cas, per aquells que ho necessiten més; jo ja en tinc prou amb la meva pensió". Em va emocionar.

En aquest món que tots en volem més, que alliçonem (indirectament) els nostres infants en la cultura de no tenir-ne mai prou, un modest jubilat, de cognom Obama, ens dóna tota una lliçó de seny! Seria bo que tots aprenguéssim a agrair el que tenim i a valorar-ho com un tresor.

La gran esperança negra

Avui ha estat elegit Barak Obama com a president dels Estats Units. Al nostre país se n'ha fet desplegament mediàtic important. No n'hi ha per a menys: es pot dir que serà el president del món, i tot el món n'està a l'espectativa.

Sembla com si aquest senyor hagi d'acabar amb els problemes que té el món. Si és capaç, amb el seu lideratge, de convèncer els polítics d'arreu que cal canviar l'orientació dels valors en general, benvingut sigui.

Els nostres infants necessiten altres miralls. Hi ha molta gent que hi treballa, per canviar les coses; però potser sí que cal que algú s'hi posi al capdavant.

No sé si algú li farà veure que té una gran responsabilitat. I no sé si la voldrà assumir. Decebria molta gent si, al final, acaba com tots: sucumbint a les pressions, i deixant-se endur pels cants de sirena de la fama.

No, no ho té gens fàcil. Però tots estem una mica esperançats amb aquest personatge. El seguirem de prop.