Cent anys de "Democracia i Educació" de John Dewey

(Imatge obtinguda de www.edmorata.es)

Quan el 1916 John Dewey va escriure "Democracy and Education. An Introduction to the Philosophy of Education", ja feia anys que reflexionava i investigava sobre el fet pedagògic, lligat al context sociopolític de principis del segle XX del seu país, els EUA. Li preocupaven, i molt, les desigualtats que hi veia.

Sens dubte, la seva preocupació no era l'escola en si, sinó la democràcia, entesa des del punt de vista filosòfic més profund, no només el polític. "Democràcia i Educació" no és un tractat de política ni d'educació: és un tractat de filosofia del fet educatiu en tota la seva extensió.

Per això, respecte de la democràcia a través de l'educació, el seu pensament és clar i es podria resumir amb les següents sentències:

• La filosofia influeix sobre la democràcia a través de l'educació.
• La democràcia educa i la educació democratitza.
• La democràcia és un mètode i una estructura educativa en ella mateixa.
• L'escola és laboratori de democràcia, és un vehicle per fer desaparèixer la distinció de classes.
•  A l'escola primària ha de predominar el treball manual, perquè el treball és l'ànima de la vida social.
• Perquè és taller de democràcia, a l'escola hi ha d'haver un cert desordre, com a qualsevol altre taller.
• La disciplina que val és la que sorgeix de la vida mateixa: la disciplina del treball, no la de l'aparença.

Ja sé que se'n poden inferir moltes més, però només que els nostres polítics, que es posen la paraula democràcia a la boca sense copsar-ne el seu significat més genuí, llegissin una mica més en clau filosòfica, probablement aprendrien a respectar-la més i a utilitzar-la amb propietat. La cultura ─si se'n pot dir així─ política actual està ben allunyada de la concepció de Dewey, mostrant-se massa sovint com una galdosa caricatura d'una democràcia inútil i buida de contingut.

Faig una crida als que estem en això de l'educació: seguint el camí que ens suggereix Dewey, ens correspon a nosaltres la responsabilitat de començar a "treballar" a les escoles concepte de l'autèntic sentit de la democràcia, perquè de les escoles en sortiran els futurs polítics, els mediàtics, els pensadors... Mirant el que hi ha, alguna cosa devem haver fet malament com a societat i és hora d'arromangar-nos per rectificar.

 

Bertolt Brecht (1898 - 1955) i la ignorància política

No me n'he pogut estar. L'he trobada avui per internet i vull pensar que si la reflexió que segueix l'hi atribueixen a Bertolt Brecht és que és d'ell. És més, m'he assegurat que ho fos! I ha estat a bastament reproduïda en blogs i articles. Però, amb tot, la vull compartir.

Diu així (la traducció del castellà és meva):

"El pitjor analfabet és l'analfabet polític. Aquell que no veu, no parla, no participa dels esdeveniments polítics. Aquell que no sap que el cost de la vida, el preu dels cigrons, del peix, de la farina, del lloguer, del calçat o de les medicines, depenen de decisions polítiques.

L'analfabet polític és tan ruc que es vanta i infla el pit dient que odia la política.

No sap l'imbècil que de la seva ignorància política neix la prostituta, el menor abandonat, l'assaltant, i el pitjor de tots els bandits que és el polític corrupte i llepaire de les empreses nacionals i multinacionals"

Potser són paraules dures, sí, però després no ens queixem dels polítics que tenim perquè potser són els que ens mereixem.

Lluís Busquets i Dalmau (in memoriam)

Se m'ha mort el meu amic Lluís Busquets. Va ser ahir, tot just començar el dia del meu sant.

Com que era un apassionat de la narrativa i de l'educació, faré del meu record, relat.

Quan ens vam conèixer, a principis dels anys 70 del segle passat, ell era el director del col·legi on jo treballava de becari i després de professor. Ja en aquella època, de caràcter inquiet i innovador, va introduir el Team Teaching, a través d'un projecte nord-americà anomenat Individually Guided Education, tan revolucionari que va merèixer un article a la revista Bordón i un reconeixement en els premis Baldiri Reixac. Vaig aprendre el que no està escrit. I més encara quan em va voler al seu costat per fer una formació per terres de Ponent, sota el paraigües de l'estimada Maria Rúbies. Gràcies al Lluís, vaig poder conèixer-la i col·laborar amb ella: quin gran sentit pedagògic, el de la Maria!

Uns pocs anys després, més o menys l’any 1976 o 77 (no ho recordo gaire bé), va deixar de ser el director del col·legi, però va seguir la seva recerca de metodologies per a la millora de l’ensenyament. Va ser llavors que es va dedicar de ple a l’estudi del projecte SCIS, embrió del futur Projecte 6-12 que ell mateix va impulsar des del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.

Un dia se'm presenta a classe, m'ho explica i, sabent del meu interès per a la renovació de les metodologies, em pregunta si estaria interessat en col·laborar amb ell. Tot i que les ciències no són el meu fort, empès per la meva curiositat en aprendre i experimentar noves coses, vaig dir-li que sí. El col·legi, a més, posava a la nostra disposició un grup d'alumnes per poder dur a terme l'experiència. Va resultar un èxit: a banda de ser com un regal educatiu per a ells, els nens aprenien els conceptes científics en base a experimentar-los amb un programa molt pensat però, alhora atractiu i motivador. Van aprendre i comprendre amb facilitat conceptes bàsics com ara la calor, els estats de la matèria, les mesures, les relacions entre variables, la velocitat, la massa, l'energia, etc. El més important era, doncs, l'adquisició dels conceptes. Els “experiments” es duien a terme amb materials gens sofisticats, gairebé de rebuig: taps de suro, coixinets de ferro, ampolles, globus, fustes, etc.

Més endavant, a mitjans dels anys vuitanta, em va convidar diverses vegades al seu "laboratori" de l'institut la Mercè, a la Zona Franca de Barcelona. Allí vaig poder veure per primera vegada un CD-ROM, que llavors tenia la mida d'un elapé. Era l'avantguarda de les ara ja consolidades Noves Tecnologies. Per bé que ha estat home de poques paraules, sempre parlava amb passió de com tota aquella recerca podia canviar les formes d'ensenyar i aprendre.

Les nostres feines respectives ens van distanciar però, a partir d'una entrada d'aquest blog, va fer l'esforç de localitzar-me! Era a finals de 2008. Em va dir que no estava massa d’acord amb algun dels meus plantejaments i em va explicar que estava estudiant les idees de Jerome Bruner a fons. Em va deixar descol·locat! Em llegia! Vam concertar una trobada després de tants anys!

Em va parlar de Kieran Egan y les seves propostes de millora del currículum a través de la narrativa. Després d’explicar-me que havia estat president de la Societat Catalana de Pedagogia (SCP) –societat filial de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC)– i que havia organitzat unes jornades sobre narrativa en què hi va participar el propi Dr. Egan. Una vegada més, vaig quedar fascinat amb tot el que m'explicava, perquè novament aquell home m'obria altres visions d'aquest món de l'educació, engrescador, polifacètic, que no té límits.

Em va proposar de formar part d'un petit grup d’estudi de narracions. M'hi vaig apuntar. Tenien moltes narracions, confegides segons els criteris de Kieran Egan, sobre els més diversos temes i les volien publicar. Vaig proposar de penjar-les en un lloc web: els vaig dir que jo ho sabia fer i que em veia en cor d'anar-les penjant de mica en mica. Així va néixer el web “Narracions i currículum” on hi ha centenars de narracions, agrupades per temes, la gran majoria adaptades pel mateix Lluís. La filòloga Blanca Serra i jo mateix, ens hem cuidat de revisar-ne els textos.

Ja malalt, encara mantenia la il·lusió de fer un grup de treball fort entorn de la narrativa, la seva última gran passió. Fa uns deu o dotze dies, vaig estar amb ell i la seva esposa. Vàrem recordar moltes de les coses que hi ha en aquest relat i, de fons, les ganes de seguir treballant per l'educació. Fa una setmana encara m'enviava un correu amb un llistat de persones que suggeria que s'hi podia contactar per fer una reunió al gener, quan es trobés millor...

Avui, al comiat cristià que li hem dispensat, en paraules de la seva esposa se'ns ha recordat el que era en Lluís: un home bo, un home pacífic, un lluitador nat. Un home que sempre recordava que ell era metge, i no pedagog. Però no li calia, la pedagogia la portava de sèrie.

Breu ressenya biogràfica professional de Lluís Busquets i Dalmau

Lluís Busquets i Dalmau, era Doctor en medicina, especialitat de psiquiatria infantil. Tota la seva vida professional ha girat entorn de l’ensenyament. Després de deixar la direcció del Col·legi Viaró (Sant Cugat del Vallès), va treure les oposicions d'inspector a Barcelona. Entre el 1981 i el 2001 (any de la seva jubilació) va ser nomenat Cap dels Serveis Territorials, primer a Girona i després a Barcelona, i Sots-director General de Programes i Serveis Educatius. Autor de diversos treballs de recerca educativa, va ser impulsor i president del Fòrum Europeu d'Administradors de l'Educació, i president de la Societat Catalana de Pedagogia.

Petita recordança del Dr. Antoni Maria Badia i Margarit

El 27 de novembre de 2009 per casualitat vaig saber que l'Associació Independentista Sobirania i Justícia (SiJ) retia un homenatge al seu president d'honor, el Dr. Antoni Maria Badia i Margarit. Jo em trobava a Barcelona assistint a unes jornades del Col·legi de Pedagogs de Catalunya. Vaig sortir-ne una mica abans per arribar a l'acte de SiJ.

Durant l'acte, després d'una conferència de Salvador Cardús, amb el títol "Tenim un país, volem futur", vam tenir el plaer d'escoltar les paraules d'un envellit però enèrgic Dr. Badia i Margarit. No m'ho vaig voler perdre perquè jo guardava d'ell un afectuós record, ja que va ser el rector de la Universitat de Barcelona mentre jo estudiava. Però també perquè era ─i és─ un referent per als que estimem i estudiem la nostra llengua.

En acabar l'acte, em va impressionar la seva força comminant-nos a reclamar i a cridar ben fort "IN-DE-PEN-DÈN-CI-A!", així, sil·labejant. I ho va repetir amb energia fins a tres vegades... "IN-DE-PEN-DÈN-CI-A!"... No me'n vaig poder estar i les vaig cridar en veu alta, les seves síl·labes: "IN-DE-PEN-DÈN-CI-A!". Al cap d'un moment, el públic va entonar el ja encunyat crit, amb cadència, més elaborat, "IN-INDE-INDEPENDÈNCIA!".
 

Va ser un vespre vibrant, històric, per a mi. No l'oblidaré mai i per això l'he volgut recordar avui, que l'acomiadem. Descanseu en pau, admirat Antoni Maria Badia i Margarit, que nosaltres continuarem vetllant per la vostra estimada llengua i pel vostre estimat País...

Llengua, correctors ortogràfics i traductors automàtics

Els processadors de text i els navegadors d'internet actuals t'ofereixen la possibilitat del corrector ortogràfic. No penso que això signifiqui un retrocés en la millora de l'ortografia del nostre alumnat. Si a l'escola els acostumem a cercar al diccionari (ara ja, sovint, en línia), el corrector ortogràfic també pot ser una eina eficaç perquè aprenguin dels seus propis errors i ajudin a conservar la nostra ja força malmesa ─i menystinguda─ llengua. Qualsevol llengua és un patrimoni cultural i, com a tal, s'ha de conservar. Sobretot mentre hi hagi persones que la parlen i mentre sigui llengua de referència, com ho és el català a casa nostra. Si en aquesta conservació hi ajuden les noves tecnologies, doncs benvingudes siguin!

Ara bé, compte amb l'excés de confiança en els correctors! Els accents diacrítics no els pot posar i, sovint, paraules correctes les considera incorrectes, en especial els apòstrofs. Però encara més precaució mereix aquesta altra eina com ara són els traductors automàtics: ens poden jugar males passades.

Recordo que fa pocs anys, un company de treball a la universitat em va preguntar si s'havia creat algun òrgan de govern nou les escoles. Jo feia poc que havia deixat el món escolar i, per tant ─va pensar─, potser jo estava més al dia de les noves disposicions legals. Li vaig preguntar per què m'ho preguntava, això d'un nou òrgan de govern escolar. Ell em va respondre que força alumnes li parlaven d'un Consell d'Adreça (sic). De seguida ho vaig veure clar i vaig esclafir a riure. Ell em mirà desconcertat. Quan vaig poder parlar, encara enriolat, vaig fer-li notar que era el traductor automàtic del castellà al català que traduí Consejo de Dirección per Consell d'Adreça. Encara ara, quan ho recordem, no podem deixar de riure novament.

Per últim, encara una mala jugada del traductor automàtic, i que aquesta sí que em va fer tornar boig. En un treball, un alumne em parlava de segons l'amatent en la LOE (sic). Després d'una bona estona de barrinar, quan hi vaig caure, no m'ho podia creure: era la traducció literal de según lo dispuesto en la LOE. I es va quedar tan ample!

Kerschensteiner i l'ànima del pedagog

Potser perquè de petit a casa meva sempre hi havia hagut molts llibres, he acabat per ser-ne un autèntic acaparador ─gairebé síndrome de Diògenes─, sobretot si es tracta llibres antics, i encara més si són referits al món de l'educació.

Gràcies a internet, un dels meus grans descobriments han estat els webs dedicats a la venda de llibres de segona mà i antics: he trobat autèntiques obres mestres. Sense anar més lluny, encara no fa un any, vaig comprar una autèntica joia per molts pocs diners. Es tracta de "El alma del educador y el problema de la formación del maestro", de Georg Kerschensteiner, publicat en castellà el 1928 per l'editorial Labor. Un fantàstic descobriment que m'ha servit per fonamentar la meva idea que en el pedagog el tret diferencial és la seva ànima pedagògica.

Un bon col·lega em va explicar que una religiosa ja gran, avesada a tasques de titularitat de centres educatius en l'entorn del seu orde, parlant d'una possible candidata a tutora d'educació primària d'un col·legi, va preguntar-li al director que feia la selecció "─Pero ¿tiene alma?". Em va quedar gravat i em va fer pensar, fins al punt de convertir-ho en matèria de recerca. D'aquí que el llibre de Kerschensteiner va esdevenir una troballa meravellosa, que em venia com anell al dit.

El recomano: tot ell és un cant a la formació interior del mestre que fa més falta que mai: parla d'ètica, de rigor, d'honestedat, de creences... D'ÀNIMA (en majúscules).

(imatge extreta de http://www.libroantiguopenafiel.com/)

Mirades i pedagogia

He escrit més d'una vegada que no hi ha res més revelador en educació que la mirada d'un infant. Ara he descobert  ─encara─ una nova mirada esperançadora per a la pedagogia: la del mestre que aprèn...

(Imatge extreta de http://territori.blogs.uoc.edu/es/2013/02/sesion_taller_miradas_fotografia/)

La insatisfacció del pedagog

La insatisfacció del pedagog és vital ─de l'experiència de la vida─. Neix de la consciència que en educació hi ha moltes coses a millorar. No és vanaglòria, és la constatació que les realitats canvien més de pressa que la pròpia educació i que cal ser més diligent. La recerca, la innovació en pedagogia no es pot aturar: el futur de la pròpia societat en depèn, i el pedagog insatisfet n’és conscient. Una insatisfacció que és, doncs, conseqüència de l’afany de millora constant, de la preocupació per les persones i pel seu benestar pedagògic.

Seguint les traces del meu tracte amb alumnat, famílies o professorat, o bé el meu pas per les diferents institucions, hi detecto clarament unes constants: una, primera, que sempre se m’han anat generant dubtes i interrogants sobre tot allò que fa referència a l'educació; la segona, que he fugit de les rutines; i, la tercera, no he estat gens amant de emetre falsos afalagaments als meus superiors quan, al meu judici, les seves directrius atemptaven contra el benestar pedagògic de tot l'entorn escolar.

(I així m'ha anat...)

Models, exemple i civisme

Cada cop em posa més nerviós la manca de civisme. Ho deu fer l'edat perquè cada cop en veig més, d'actes incívics. Ara no sé sí és perquè objectivament cada cop n'hi ha més, o és perquè potser abans no m'hi fixava tant. No ho sé.

Avui em ve de gust recordar que una molt bona mestra, ja retirada ─llàstima!─, l'Amèlia, una vegada em va fer donar tota la volta a una illa de cases de Barcelona per anar a fer un cafè al bar que estava ─just davant per davant─ a la l'altra banda de carrer de la seva escola. Una mica perplex, em vaig interessar pel motiu de tanta volta. Va mirar les finestres de l'escola i em va dir "─És que ens poden veure". En vaig tenir prou; vaig aprendre de seguida la lliçó que m'acabava de donar: els bons models i els bons hàbits s'han de practicar sempre, perquè no saps mai a qui pots estar donant un mal exemple.

Des d'aquell fet, si hi ha nens davant, mai més he passat un semàfor de vianants en vermell. Si no hi ha nens i ho faig, em sento una mica culpable. I des d'aquell dia, cada vegada que veig un pare o una mare que travessa el pas de vianants en vermell amb els seus fills petits, em vénen ganes de cridar "─Quin exemple els estàs donant!".

La prova de que s'hi fixen me la va donar dijous passat una criatura, que no crec que tingués més de tres anys, i que estava aturat en un semàfor en vermell amb la seva mare. No venia cap vehicle, però una noia va travessar el carrer. Ràpidament, la criatura, escandalitzada, va mirar la seva mare, posant-se la seva petita mà a una boca que havia obert de bat a bat, exclamà "─Uaaaala!!!".

(foto de Jordi Colom, extreta de http://www.sentirelmon.blogspot.com.es/)

Res, que els nens ens observen! (N'he pres nota)

Fa més d'un any

Avui fa un any i dos dies des que vaig fer l'última entrada en aquest blog.

Mentre, han passat moltes coses, tant positives com negatives. Després d'una càrrega inusual de feina professional, reprenc el fil dels meus pensaments amb la intenció de seguir parlat de pedagogia i de tot el que la condiciona: societat, política, economia, creences, etc. I ho faré, com sempre, intentant ser honest i integre.

El propòsit: una entrada cada dia... per petita que sigui.

Gràcies a totes aquelles persones que m'heu llegit en el passat i fins ara. Amb tota la modèstia, espero ser generador de reflexions en torn al món de l'educació. Fer aquest exercici d'escriure, a mi mateix em va bé per reflexionar.

Ens veurem per aquí, si voleu.

Paraules vigents: Menéndez y Pelayo i la universitat

Ara que el conec més de prop, tinc la impressió que el món universitari és més erràtic del que aparenta. La manera en què la universitat espanyola va encarar el repte que plantejava el famós pla nascut a Bolònia no ha servit per estabilitzar-la ni fer-la més competitiva, sinó que als mals endèmics s'hi ha afegit una manera de fer postissa, que no satisfà ningú.

Reconec que haig d'estudiar més a fons el problema, sempre des de l'òptica de la pedagogia, que és el meu camp.

De totes maneres, he trobat unes paraules de Marcelino Menéndez y Pelayo (deixeble, a Barcelona, de Milà i Fontanals, de 1871 a 1873) que m'han fet rumiar. Ara bé, si les subscric totalment o parcial, no és aquesta la qüestió.

Tot i que aquest pensador no va escriure "una obra sistemàtica sobre matèria educativa, sí que incidentalment tracta el tema educatiu al llarg de la seva producció bibliogràfica"(1), en un dels seus escrits hi trobem aquest pensament, per reflexionar i debatre, perquè se m'antulla plenament vigent:

 «Nadie más amigo que yo de la independencia orgánica de las universidades. Nadie más partidario tampoco de la intervención contínua y vigilante de la Iglesia en ellas [cal tenir en compte el context històric de l'època de Menéndez y Pelayo], no de la inspección laica incompetente de ministros y directores más o menos doctrinarios [...]. Más, Excmo. Sr., que fundar enseñanzas nuevas, para las cuales quizá no hay recursos, importa emancipar de la excesiva tutela oficial las que hoy existen; devolver al cuerpo universitario una prudente y racional autonomía, escuchar su voz cuando de enseñanza se trate, pues es proverbio bien confirmado por la experiencia que hasta el insapiente suele saber de las cosas de su casa más que el sabio, y dejar que, lenta y orgánicamente, vaya desenvolviéndose en nuestros centros de enseñanza, una cultura propia que remedie la anarquía intelectual en que hoy vivimos».(2)

(1) Galino, A. (1968). Textos pedagógicos hispanoamericanos. Madrid: Iter Ediciones. Pàg. 1.311.
(2) Dictamen sobre el proyecto de reforma universitaria. A Obras completas, vol. 64, pàg. 273. 

Democràcia: un peix que es mossega la cua?

–Què és la democràcia?

–És Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu.

–I què fa aquest sistema?

–Les lleis.

–Llavors, qui mana?

–El poble, que és sobirà.

–Llavors, el poble pot votar allò que més li interessa, oi?

–No, si no li ho permeten les lleis.

–Ah...

Dedicat a la Mercè

Tornem a les essències, si us plau!

Ja sé que s'ha dit fins a dir prou que un sistema educatiu que, des de 1970, ha patit nou lleis orgàniques (LGE, LOECE, LODE, LOGSE, LOPEG, LOCFP —molt sovint oblidada—, LOCE, LOE, i ara la LOMCE) és un sistema que està exhaurit (això, deixant de banda la LEC).

També s'ha dit des d'aquest mateix bloc, i ho he sentit a dir a una infinitud de mestres i pedagogs, que una llei educativa l'han de fer els professionals de l'educació, no els polítics i quatre gurús.

Amb tot, encara hi ha alguna cosa més: els que ens dediquem a això d'educar caiem en els paranys que ens para la política i discutim entre nosaltres sense (voler) arribar a acords, sempre adduint motius ideològics. Posaré un exemple ben clar: les institucions educatives del País ens van vendre la LEC com la llei amb major consens que s'havia aconseguit mai. Així ens ho van vendre docents, sindicats, AMPA,s, patronals del sector i govern. Ara resulta que ja no val! No ho entenc, de veritat, algú que m'ho expliqui. Penso que primer va la pedagogia i després que cadascú li posi la ideologia (la música) que vulgui.

Cal tornar a les essències del consens abans d'entrar en baralles que no beneficien ningú. Tanmateix, els grandíssims perjudicats són els de sempre: els infants i els adolescents.

Encara diria més: cal tornar a les essències de la pedagogia perenne, d'aquella que encara n'estem bevent, però que sovint actuem que si inventéssim ara allò que ja és un patrimoni pedagògic arrelat, que es basa en el rigor de la recerca i el valor de la praxis a l'aula.

Com diu Max van Manen, "Els infants no són aquí per a nosaltres. Som nosaltres que estem aquí principalment per a ells".

La política i el "mèrit" de treballar per a la societat

(Imatge obtinguda de www.escuelapedia.com)

Avui, en una emissora de radio, entrevistaven un dirigent representant d'un partit d'esquerres. En acabar ha dit que treballava per a la millora de les eines polítiques i socials, i ha remarcat la paraula "socials". Jo em pregunto, quan van deixar d'estar intrínsecament lligades la política i els drets socials? O es que ara està de moda remarcar que n'hi ha que fan política i a més, com un mèrit, es cuiden dels drets dels ciutadans? Que no és aquesta la finalitat de la política? Deixem-nos d'eufemismes i comencem la regeneració política en ordre que sigui el que ha de ser: l'administració ètica d'allò que és públic. Per tant, també inclou, de forma inherent, tenir cura dels drets socials.

Que molts entenguin que la política, fer de polític, és una carrera per administrar de forma privada els recursos públics —partitocràcia—, és el que provoca que ara calgui remarcar una cosa que hauria de ser evident: la política està justament pensada per administrar els recursos públics per al benestar —en tots els seus àmbits— del ciutadà.

Això no és només haver de fer "pedagogia" en política, com diuen alguns, és sentit comú i tornar als arrels de la ciència política.

A propòsit de la independència... és dins nostre!

D'independent i de lliure no se n'és, se'n sent.

Des que tinc ús de raó sempre me n'he sentit, d'una cosa i de l'altra...

Hom pot estar carregat de cadenes i lligat per força (o enganyat) a un sistema, però el sentiment d'independència i de llibertat és interior i intangible pels de fora: mai no ens el poden arrabassar...

És quan et sens lliure que realment n'ets!

Som l'educació que rebem?

(foto extreta de http://www.sentirelmon.blogspot.com.es/)

Faig un alto en la tasca que em té ocupat últimament.

Deia Dilthey que la melodia del passat condiciona les veus del present. Això fa pensar que la del present condicionarà la del futur.

Se'm plantegen dues qüestions.

La primera, ¿quina mena d'educació van rebre tot aquest reguitzell de personatges corruptes que condicionen la convivència i la vida de tantes persones? Si, com sembla, van rebre una formació "exquisida", potser valdria la pena revisar-la, perquè potser d'exquisida no en té res.

La segona, ¿algú s'ha parat a pensar quina mena de ciutadans de futur estem formant? Una greu responsabilitat, sens dubte.

Això no s'aconsegueix canviant lleis cada dos per tres; la solució està en formar autèntics mestres i pedagogs, en ser més exigents en les condicions d'accés a la carrera docent. Ah! I deixar la pedagogia en mans dels professionals, com deixem l'arquitectura en mans dels arquitectes, per exemple. 

"Fer pedagogia", locució de moda...

(imatge obtinguda del bloc Ciencias Sociales d'Antonio Boix)

Sembla que el mot pedagog i la locució "fer pedagogia d'alguna cosa" ha fet fortuna. Etimològicament, però, en l’antiga Grècia el pedagog (παιδαγωγός) era l’esclau que literalment conduïa els nois, el que els acompanyava, que els feia de guia, mentre que els mestres (διδάσκαλος) eren els que els ensenyaven. Així ho trobem reflectit per primera vegada en Plató, en el seu diàleg Lisis.

El vocable i la locució, malgrat tot, han fet fortuna -deia-, perquè polítics i "opinadors" de tota mena s'emplacen els uns als altres a "fer pedagogia" del que sigui. A mi -ja em perdonareu-, sincerament, cada cop que ho sento, se'm remou l'estómac i la meva ànima de pedagog se sent ferida. He arribat a pensar que preferiria que fessin servir algun sinònim de pedagog, com ara mestre o educador. Però llavors, clar, haurien de dir "fer mestratge" (que sona molt tècnic) o "fer educació" (que sona molt contundent i seriós). Tanmateix, doncs, com que els altres dos mots sonen fatal enmig d'una tertúlia (sigui disbauxada o conspícua, tant li fa), pedagogia serveix per a tot i sona erudit, encara que ningú no sàpiga ben bé què vol dir fer pedagogia. Ara bé, no ens enganyéssim, si ho analitzem en el context que ho fan servir, vénen a dir que tots som uns rucs i que cal que algú ens alliçoni de tot... Ells!

Vist el que es veu avui dia, penso que ningú dels que fan servir la locució "cal fer pedagogia" no està prou legitimat per dir-ho en sentit estricte. Entre d'altres coses perquè ser pedagog, o fer pedagogia, implica NECESSÀRIAMENT un alt sentit ètic i d'humilitat per acceptar els errors: parafrasejant Montessori, tenir el cor net.

No sé si és el cas... però algú ho havia de dir...

(Ara se m'acut que etimològicament també podríem enllaçar-ho amb "pedant", que és el que vénen a ser molts dels que es vanten de "fer pedagogia").

En defensa de Maria Montessori

Fa una setmana, encara em vaig trobar amb un d'aquells puristes de la pedagogia que s'alinea amb els que consideren que a Maria Montessori no se li pot atorgar el "títol" de pedagoga. Els arguments en què es basen són massa rebuscats, per a mi. Ni m'he plantejat si hi estic d'acord o no: simplement no em serveixen. 

Negar-li a Montessori la seva dedicació i preocupació per l'educació dels nens seria com negar-los el mestratge en arquitectura als constructors de catedrals i ponts, a l'edat mitjana. Amb el pas del temps bé que duren i són exemple de construccions magistrals per als arquitectes novells. En aquelles construccions i en els seus artífexs -com amb la pedagogia i els pedagogs-, no només hi ha art sinó, sobretot, molta ciència i estudi.

Altres dels anomenats "pedagogs" no tenen una obra tan completa i coherent com la que ens va deixar la pedagoga italiana. Si el fet de ser metgessa no la fa mereixedora d'aquest reconeixement, tampoc no serien pedagogs Pestalozzi, Froebel, Dewey, Decroly o Freire.

Pedagog no és només qui ha estudiat Pedagogia. La consideració de pedagog no depèn del que t'atorguin els altres, sinó d'allò que hom ha fet i ha aportat a l'educació, tant des del vessant teòric com del pràctic, és a dir, que ha pensat "en teoria" i ho ha aplicat "a la pràctica", per tornar-hi a reflexionar. I així anar construint coneixement pedagògic.

Ningú no pot posar en dubte que aquest és el cas de Maria Montessori: el seu treball amb nens pobres del barri de Sant Lorenzo, a Roma, a principis del segle XX, la fundació d'escoles arreu (també a Catalunya), i sobretot -com deia- el seu llegat documental, avalen amb escreix la seva categoria com a pedagoga.

El maig passat fa fer 60 anys de la seva mort. Un pèl tard, però aquest és el meu modest homenatge.

(Podeu consultar la seva biografia de la pàgina que la UNESCO dedica als pensadors de l'educació de tots els temps).

L'autoritat del mestre

Amb data d'avui (18/01/2013), el diari La Vanguardia ha tingut a bé publicar un petit article que vaig escriure sobre l'autoritat del mestre, a la página 17 de l'edició en paper. Per si és del vostre interès i el voleu comentar, el transcric textualment:

"A mitjans de maig, aquest mateix diari* va publicar el monogràfic “Maestros, en busca de la autoridad perdida”, amb unes interessants reflexions de Pep Alsina i d’Enric Roca, que recomano rellegir.

En el mestre s’hi poden reconèixer dos tipus d’autoritat: la moral (auctoritas) i la que li atorguen les lleis o les normes, la formal (potestas). Una reflexió: si hom parla d’una autoritat “perduda”, és que es dóna per descomptat que aquesta s’havia tingut. Llavors, em pregunto: tots els mestres han tingut sempre autoritat? I si n’han perdut alguna, quina autoritat és la que han perdut? No deu ser que alguns només exercien l’autoritat formal?

A Catalunya, l’escola s’ha democratitzat des dels anys vuitanta. Ara al mestre se li demanen explicacions raonades sobre la seva acció. Des dels mitjans s’han creat estats d’opinió sobre el mestre i l’escola (a vegades estèrils). És patent que hi ha una crisi de valors general, que a l’escola es manifesta en aquesta percepció de pèrdua d’autoritat, com també s’evidencia una sensació creixent de falta de respecte al mestre.

Amb aquests factors, l’autoritat formal del mestre ha quedat diluïda, i aquells que només es valien d’aquesta s’han trobat perduts, desorientats i, fins i tot, molestos i espantats. Llavors es queixen que a l’escola s’ha perdut tot tipus d’autoritat. Centrantme en el mestre, vull recordar unes paraules de Maria Montessori: “Si el nen arriba a manifestar una defensa, difícilment serà una resposta directa i intencional a la acció de l’adult. Serà més aviat una defensa vital de la seva integritat psíquica o una reacció inconscient del seu esperit oprimit”.Estic convençut que el mestre que sempre s’ha valgut de la seva autoritat moral no ha tingut, ni té ni tindrà, “problemes” d’autoritat. I l’autoritat moral, el mestre ni l’adquireix ni l’aprèn: se la guanya. I com? Aplicant dues regles bàsiques de la pedagogia: la primera, estimant: si no hi ha afecte, no hi ha autoritat. La segona –seguint amb Montessori–, amb netedat de cor: dit en termes moderns, amb rectitud d’intenció. Ella deia que el nen és el seu propi mestre: també ho és en això que entenem per “disciplina”, i que jo en dic sentit ètic i moral. El mestre n’ha de ser el model. No hi cap altra manera. L’autoritat de la qual s’ha de valer el mestre és l’autoritat moral. El mestre que té autoritat moral no necessita de l’autoritat formal".

* La Vanguardia, 13 de maig de 2012.

INFÀNCIA I TDAH. ANÀLISI MULTIFACTORIAL

  

  SEMINARI D’HIVERN 2012-2013

INFÀNCIA I TDAH. ANÀLISI MULTIFACTORIAL

Perspectiva neurobiològica, psicosociològica i educativopedagògica

DATES : 29, 30 i 31 de gener de 2013

HORA : de 18h a 21 h

LLOC: Institut d’Estudis Catalans . Carrer del Carme 47, Barcelona

Aquest seminari va adreçat a mestres, professors, pedagogs, psicopedagogs i professionals de l’ensenyament en general. Amb una sèrie de ponències encarregades a experts, amb l’intercanvi d’experiències i amb el debat entre participants, es pretén fer una reflexió crítica sobre el concepte de TDAH, a partir de la integració d’aquestes tres perspectives.

En primer lloc, es tracta de reflexionar sobre la naturalesa del trastorn, l’origen, les causes, la diagnosi i el tractament.

A continuació, s´analitzen els canvis socials de les darreres dècades, i es valora si aquests poden arribar a modificar l’estructura del cervell i provocar desatenció generalitzada i impulsivitat.
Per últim, s’ofereixen propostes educatives i línies d’intervenció pedagògiques per a estimular  l’atenció i la capacitat de concentració.

Activitat formativa inclosa dins del marc de Formació Permanent del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.

S´oferirà la certificació d´assistència amb 10 hores acreditables per al professorat.

Amb el suport de :

Amb  la col.laboració de :

Associació Catalana de la Infància Maltractada

Consulteu i descarregueu el programa, aquí

Inscripció gratuïta . Cal fer la inscripció en el formulari del web de la SCP