Mirades i pedagogia

He escrit més d'una vegada que no hi ha res més revelador en educació que la mirada d'un infant. Ara he descobert  ─encara─ una nova mirada esperançadora per a la pedagogia: la del mestre que aprèn...

(Imatge extreta de http://territori.blogs.uoc.edu/es/2013/02/sesion_taller_miradas_fotografia/)

La insatisfacció del pedagog

La insatisfacció del pedagog és vital ─de l'experiència de la vida─. Neix de la consciència que en educació hi ha moltes coses a millorar. No és vanaglòria, és la constatació que les realitats canvien més de pressa que la pròpia educació i que cal ser més diligent. La recerca, la innovació en pedagogia no es pot aturar: el futur de la pròpia societat en depèn, i el pedagog insatisfet n’és conscient. Una insatisfacció que és, doncs, conseqüència de l’afany de millora constant, de la preocupació per les persones i pel seu benestar pedagògic.

Seguint les traces del meu tracte amb alumnat, famílies o professorat, o bé el meu pas per les diferents institucions, hi detecto clarament unes constants: una, primera, que sempre se m’han anat generant dubtes i interrogants sobre tot allò que fa referència a l'educació; la segona, que he fugit de les rutines; i, la tercera, no he estat gens amant de emetre falsos afalagaments als meus superiors quan, al meu judici, les seves directrius atemptaven contra el benestar pedagògic de tot l'entorn escolar.

(I així m'ha anat...)

Models, exemple i civisme

Cada cop em posa més nerviós la manca de civisme. Ho deu fer l'edat perquè cada cop en veig més, d'actes incívics. Ara no sé sí és perquè objectivament cada cop n'hi ha més, o és perquè potser abans no m'hi fixava tant. No ho sé.

Avui em ve de gust recordar que una molt bona mestra, ja retirada ─llàstima!─, l'Amèlia, una vegada em va fer donar tota la volta a una illa de cases de Barcelona per anar a fer un cafè al bar que estava ─just davant per davant─ a la l'altra banda de carrer de la seva escola. Una mica perplex, em vaig interessar pel motiu de tanta volta. Va mirar les finestres de l'escola i em va dir "─És que ens poden veure". En vaig tenir prou; vaig aprendre de seguida la lliçó que m'acabava de donar: els bons models i els bons hàbits s'han de practicar sempre, perquè no saps mai a qui pots estar donant un mal exemple.

Des d'aquell fet, si hi ha nens davant, mai més he passat un semàfor de vianants en vermell. Si no hi ha nens i ho faig, em sento una mica culpable. I des d'aquell dia, cada vegada que veig un pare o una mare que travessa el pas de vianants en vermell amb els seus fills petits, em vénen ganes de cridar "─Quin exemple els estàs donant!".

La prova de que s'hi fixen me la va donar dijous passat una criatura, que no crec que tingués més de tres anys, i que estava aturat en un semàfor en vermell amb la seva mare. No venia cap vehicle, però una noia va travessar el carrer. Ràpidament, la criatura, escandalitzada, va mirar la seva mare, posant-se la seva petita mà a una boca que havia obert de bat a bat, exclamà "─Uaaaala!!!".

(foto de Jordi Colom, extreta de http://www.sentirelmon.blogspot.com.es/)

Res, que els nens ens observen! (N'he pres nota)

Fa més d'un any

Avui fa un any i dos dies des que vaig fer l'última entrada en aquest blog.

Mentre, han passat moltes coses, tant positives com negatives. Després d'una càrrega inusual de feina professional, reprenc el fil dels meus pensaments amb la intenció de seguir parlat de pedagogia i de tot el que la condiciona: societat, política, economia, creences, etc. I ho faré, com sempre, intentant ser honest i integre.

El propòsit: una entrada cada dia... per petita que sigui.

Gràcies a totes aquelles persones que m'heu llegit en el passat i fins ara. Amb tota la modèstia, espero ser generador de reflexions en torn al món de l'educació. Fer aquest exercici d'escriure, a mi mateix em va bé per reflexionar.

Ens veurem per aquí, si voleu.

Paraules vigents: Menéndez y Pelayo i la universitat

Ara que el conec més de prop, tinc la impressió que el món universitari és més erràtic del que aparenta. La manera en què la universitat espanyola va encarar el repte que plantejava el famós pla nascut a Bolònia no ha servit per estabilitzar-la ni fer-la més competitiva, sinó que als mals endèmics s'hi ha afegit una manera de fer postissa, que no satisfà ningú.

Reconec que haig d'estudiar més a fons el problema, sempre des de l'òptica de la pedagogia, que és el meu camp.

De totes maneres, he trobat unes paraules de Marcelino Menéndez y Pelayo (deixeble, a Barcelona, de Milà i Fontanals, de 1871 a 1873) que m'han fet rumiar. Ara bé, si les subscric totalment o parcial, no és aquesta la qüestió.

Tot i que aquest pensador no va escriure "una obra sistemàtica sobre matèria educativa, sí que incidentalment tracta el tema educatiu al llarg de la seva producció bibliogràfica"(1), en un dels seus escrits hi trobem aquest pensament, per reflexionar i debatre, perquè se m'antulla plenament vigent:

 «Nadie más amigo que yo de la independencia orgánica de las universidades. Nadie más partidario tampoco de la intervención contínua y vigilante de la Iglesia en ellas [cal tenir en compte el context històric de l'època de Menéndez y Pelayo], no de la inspección laica incompetente de ministros y directores más o menos doctrinarios [...]. Más, Excmo. Sr., que fundar enseñanzas nuevas, para las cuales quizá no hay recursos, importa emancipar de la excesiva tutela oficial las que hoy existen; devolver al cuerpo universitario una prudente y racional autonomía, escuchar su voz cuando de enseñanza se trate, pues es proverbio bien confirmado por la experiencia que hasta el insapiente suele saber de las cosas de su casa más que el sabio, y dejar que, lenta y orgánicamente, vaya desenvolviéndose en nuestros centros de enseñanza, una cultura propia que remedie la anarquía intelectual en que hoy vivimos».(2)

(1) Galino, A. (1968). Textos pedagógicos hispanoamericanos. Madrid: Iter Ediciones. Pàg. 1.311.
(2) Dictamen sobre el proyecto de reforma universitaria. A Obras completas, vol. 64, pàg. 273. 

Democràcia: un peix que es mossega la cua?

–Què és la democràcia?

–És Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu.

–I què fa aquest sistema?

–Les lleis.

–Llavors, qui mana?

–El poble, que és sobirà.

–Llavors, el poble pot votar allò que més li interessa, oi?

–No, si no li ho permeten les lleis.

–Ah...

Dedicat a la Mercè

Tornem a les essències, si us plau!

Ja sé que s'ha dit fins a dir prou que un sistema educatiu que, des de 1970, ha patit nou lleis orgàniques (LGE, LOECE, LODE, LOGSE, LOPEG, LOCFP —molt sovint oblidada—, LOCE, LOE, i ara la LOMCE) és un sistema que està exhaurit (això, deixant de banda la LEC).

També s'ha dit des d'aquest mateix bloc, i ho he sentit a dir a una infinitud de mestres i pedagogs, que una llei educativa l'han de fer els professionals de l'educació, no els polítics i quatre gurús.

Amb tot, encara hi ha alguna cosa més: els que ens dediquem a això d'educar caiem en els paranys que ens para la política i discutim entre nosaltres sense (voler) arribar a acords, sempre adduint motius ideològics. Posaré un exemple ben clar: les institucions educatives del País ens van vendre la LEC com la llei amb major consens que s'havia aconseguit mai. Així ens ho van vendre docents, sindicats, AMPA,s, patronals del sector i govern. Ara resulta que ja no val! No ho entenc, de veritat, algú que m'ho expliqui. Penso que primer va la pedagogia i després que cadascú li posi la ideologia (la música) que vulgui.

Cal tornar a les essències del consens abans d'entrar en baralles que no beneficien ningú. Tanmateix, els grandíssims perjudicats són els de sempre: els infants i els adolescents.

Encara diria més: cal tornar a les essències de la pedagogia perenne, d'aquella que encara n'estem bevent, però que sovint actuem que si inventéssim ara allò que ja és un patrimoni pedagògic arrelat, que es basa en el rigor de la recerca i el valor de la praxis a l'aula.

Com diu Max van Manen, "Els infants no són aquí per a nosaltres. Som nosaltres que estem aquí principalment per a ells".

La política i el "mèrit" de treballar per a la societat

(Imatge obtinguda de www.escuelapedia.com)

Avui, en una emissora de radio, entrevistaven un dirigent representant d'un partit d'esquerres. En acabar ha dit que treballava per a la millora de les eines polítiques i socials, i ha remarcat la paraula "socials". Jo em pregunto, quan van deixar d'estar intrínsecament lligades la política i els drets socials? O es que ara està de moda remarcar que n'hi ha que fan política i a més, com un mèrit, es cuiden dels drets dels ciutadans? Que no és aquesta la finalitat de la política? Deixem-nos d'eufemismes i comencem la regeneració política en ordre que sigui el que ha de ser: l'administració ètica d'allò que és públic. Per tant, també inclou, de forma inherent, tenir cura dels drets socials.

Que molts entenguin que la política, fer de polític, és una carrera per administrar de forma privada els recursos públics —partitocràcia—, és el que provoca que ara calgui remarcar una cosa que hauria de ser evident: la política està justament pensada per administrar els recursos públics per al benestar —en tots els seus àmbits— del ciutadà.

Això no és només haver de fer "pedagogia" en política, com diuen alguns, és sentit comú i tornar als arrels de la ciència política.

A propòsit de la independència... és dins nostre!

D'independent i de lliure no se n'és, se'n sent.

Des que tinc ús de raó sempre me n'he sentit, d'una cosa i de l'altra...

Hom pot estar carregat de cadenes i lligat per força (o enganyat) a un sistema, però el sentiment d'independència i de llibertat és interior i intangible pels de fora: mai no ens el poden arrabassar...

És quan et sens lliure que realment n'ets!

Som l'educació que rebem?

(foto extreta de http://www.sentirelmon.blogspot.com.es/)

Faig un alto en la tasca que em té ocupat últimament.

Deia Dilthey que la melodia del passat condiciona les veus del present. Això fa pensar que la del present condicionarà la del futur.

Se'm plantegen dues qüestions.

La primera, ¿quina mena d'educació van rebre tot aquest reguitzell de personatges corruptes que condicionen la convivència i la vida de tantes persones? Si, com sembla, van rebre una formació "exquisida", potser valdria la pena revisar-la, perquè potser d'exquisida no en té res.

La segona, ¿algú s'ha parat a pensar quina mena de ciutadans de futur estem formant? Una greu responsabilitat, sens dubte.

Això no s'aconsegueix canviant lleis cada dos per tres; la solució està en formar autèntics mestres i pedagogs, en ser més exigents en les condicions d'accés a la carrera docent. Ah! I deixar la pedagogia en mans dels professionals, com deixem l'arquitectura en mans dels arquitectes, per exemple. 

"Fer pedagogia", locució de moda...

(imatge obtinguda del bloc Ciencias Sociales d'Antonio Boix)

Sembla que el mot pedagog i la locució "fer pedagogia d'alguna cosa" ha fet fortuna. Etimològicament, però, en l’antiga Grècia el pedagog (παιδαγωγός) era l’esclau que literalment conduïa els nois, el que els acompanyava, que els feia de guia, mentre que els mestres (διδάσκαλος) eren els que els ensenyaven. Així ho trobem reflectit per primera vegada en Plató, en el seu diàleg Lisis.

El vocable i la locució, malgrat tot, han fet fortuna -deia-, perquè polítics i "opinadors" de tota mena s'emplacen els uns als altres a "fer pedagogia" del que sigui. A mi -ja em perdonareu-, sincerament, cada cop que ho sento, se'm remou l'estómac i la meva ànima de pedagog se sent ferida. He arribat a pensar que preferiria que fessin servir algun sinònim de pedagog, com ara mestre o educador. Però llavors, clar, haurien de dir "fer mestratge" (que sona molt tècnic) o "fer educació" (que sona molt contundent i seriós). Tanmateix, doncs, com que els altres dos mots sonen fatal enmig d'una tertúlia (sigui disbauxada o conspícua, tant li fa), pedagogia serveix per a tot i sona erudit, encara que ningú no sàpiga ben bé què vol dir fer pedagogia. Ara bé, no ens enganyéssim, si ho analitzem en el context que ho fan servir, vénen a dir que tots som uns rucs i que cal que algú ens alliçoni de tot... Ells!

Vist el que es veu avui dia, penso que ningú dels que fan servir la locució "cal fer pedagogia" no està prou legitimat per dir-ho en sentit estricte. Entre d'altres coses perquè ser pedagog, o fer pedagogia, implica NECESSÀRIAMENT un alt sentit ètic i d'humilitat per acceptar els errors: parafrasejant Montessori, tenir el cor net.

No sé si és el cas... però algú ho havia de dir...

(Ara se m'acut que etimològicament també podríem enllaçar-ho amb "pedant", que és el que vénen a ser molts dels que es vanten de "fer pedagogia").

En defensa de Maria Montessori

Fa una setmana, encara em vaig trobar amb un d'aquells puristes de la pedagogia que s'alinea amb els que consideren que a Maria Montessori no se li pot atorgar el "títol" de pedagoga. Els arguments en què es basen són massa rebuscats, per a mi. Ni m'he plantejat si hi estic d'acord o no: simplement no em serveixen. 

Negar-li a Montessori la seva dedicació i preocupació per l'educació dels nens seria com negar-los el mestratge en arquitectura als constructors de catedrals i ponts, a l'edat mitjana. Amb el pas del temps bé que duren i són exemple de construccions magistrals per als arquitectes novells. En aquelles construccions i en els seus artífexs -com amb la pedagogia i els pedagogs-, no només hi ha art sinó, sobretot, molta ciència i estudi.

Altres dels anomenats "pedagogs" no tenen una obra tan completa i coherent com la que ens va deixar la pedagoga italiana. Si el fet de ser metgessa no la fa mereixedora d'aquest reconeixement, tampoc no serien pedagogs Pestalozzi, Froebel, Dewey, Decroly o Freire.

Pedagog no és només qui ha estudiat Pedagogia. La consideració de pedagog no depèn del que t'atorguin els altres, sinó d'allò que hom ha fet i ha aportat a l'educació, tant des del vessant teòric com del pràctic, és a dir, que ha pensat "en teoria" i ho ha aplicat "a la pràctica", per tornar-hi a reflexionar. I així anar construint coneixement pedagògic.

Ningú no pot posar en dubte que aquest és el cas de Maria Montessori: el seu treball amb nens pobres del barri de Sant Lorenzo, a Roma, a principis del segle XX, la fundació d'escoles arreu (també a Catalunya), i sobretot -com deia- el seu llegat documental, avalen amb escreix la seva categoria com a pedagoga.

El maig passat fa fer 60 anys de la seva mort. Un pèl tard, però aquest és el meu modest homenatge.

(Podeu consultar la seva biografia de la pàgina que la UNESCO dedica als pensadors de l'educació de tots els temps).

L'autoritat del mestre

Amb data d'avui (18/01/2013), el diari La Vanguardia ha tingut a bé publicar un petit article que vaig escriure sobre l'autoritat del mestre, a la página 17 de l'edició en paper. Per si és del vostre interès i el voleu comentar, el transcric textualment:

"A mitjans de maig, aquest mateix diari* va publicar el monogràfic “Maestros, en busca de la autoridad perdida”, amb unes interessants reflexions de Pep Alsina i d’Enric Roca, que recomano rellegir.

En el mestre s’hi poden reconèixer dos tipus d’autoritat: la moral (auctoritas) i la que li atorguen les lleis o les normes, la formal (potestas). Una reflexió: si hom parla d’una autoritat “perduda”, és que es dóna per descomptat que aquesta s’havia tingut. Llavors, em pregunto: tots els mestres han tingut sempre autoritat? I si n’han perdut alguna, quina autoritat és la que han perdut? No deu ser que alguns només exercien l’autoritat formal?

A Catalunya, l’escola s’ha democratitzat des dels anys vuitanta. Ara al mestre se li demanen explicacions raonades sobre la seva acció. Des dels mitjans s’han creat estats d’opinió sobre el mestre i l’escola (a vegades estèrils). És patent que hi ha una crisi de valors general, que a l’escola es manifesta en aquesta percepció de pèrdua d’autoritat, com també s’evidencia una sensació creixent de falta de respecte al mestre.

Amb aquests factors, l’autoritat formal del mestre ha quedat diluïda, i aquells que només es valien d’aquesta s’han trobat perduts, desorientats i, fins i tot, molestos i espantats. Llavors es queixen que a l’escola s’ha perdut tot tipus d’autoritat. Centrantme en el mestre, vull recordar unes paraules de Maria Montessori: “Si el nen arriba a manifestar una defensa, difícilment serà una resposta directa i intencional a la acció de l’adult. Serà més aviat una defensa vital de la seva integritat psíquica o una reacció inconscient del seu esperit oprimit”.Estic convençut que el mestre que sempre s’ha valgut de la seva autoritat moral no ha tingut, ni té ni tindrà, “problemes” d’autoritat. I l’autoritat moral, el mestre ni l’adquireix ni l’aprèn: se la guanya. I com? Aplicant dues regles bàsiques de la pedagogia: la primera, estimant: si no hi ha afecte, no hi ha autoritat. La segona –seguint amb Montessori–, amb netedat de cor: dit en termes moderns, amb rectitud d’intenció. Ella deia que el nen és el seu propi mestre: també ho és en això que entenem per “disciplina”, i que jo en dic sentit ètic i moral. El mestre n’ha de ser el model. No hi cap altra manera. L’autoritat de la qual s’ha de valer el mestre és l’autoritat moral. El mestre que té autoritat moral no necessita de l’autoritat formal".

* La Vanguardia, 13 de maig de 2012.

INFÀNCIA I TDAH. ANÀLISI MULTIFACTORIAL

  

  SEMINARI D’HIVERN 2012-2013

INFÀNCIA I TDAH. ANÀLISI MULTIFACTORIAL

Perspectiva neurobiològica, psicosociològica i educativopedagògica

DATES : 29, 30 i 31 de gener de 2013

HORA : de 18h a 21 h

LLOC: Institut d’Estudis Catalans . Carrer del Carme 47, Barcelona

Aquest seminari va adreçat a mestres, professors, pedagogs, psicopedagogs i professionals de l’ensenyament en general. Amb una sèrie de ponències encarregades a experts, amb l’intercanvi d’experiències i amb el debat entre participants, es pretén fer una reflexió crítica sobre el concepte de TDAH, a partir de la integració d’aquestes tres perspectives.

En primer lloc, es tracta de reflexionar sobre la naturalesa del trastorn, l’origen, les causes, la diagnosi i el tractament.

A continuació, s´analitzen els canvis socials de les darreres dècades, i es valora si aquests poden arribar a modificar l’estructura del cervell i provocar desatenció generalitzada i impulsivitat.
Per últim, s’ofereixen propostes educatives i línies d’intervenció pedagògiques per a estimular  l’atenció i la capacitat de concentració.

Activitat formativa inclosa dins del marc de Formació Permanent del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.

S´oferirà la certificació d´assistència amb 10 hores acreditables per al professorat.

Amb el suport de :

Amb  la col.laboració de :

Associació Catalana de la Infància Maltractada

Consulteu i descarregueu el programa, aquí

Inscripció gratuïta . Cal fer la inscripció en el formulari del web de la SCP

Educació: 2012, un trist balanç? o 2013, una nova oportunitat?

No vull deixar acabar l'any sense fer un molt personal balanç del 2012, pel que fa a l'educació i a la pedagogia.

En primer lloc, les retallades. Necessàries o no, hi han estat presents i han afectat al funcionament dels nostres centres, encara que només sigui per l'estat d'ànim que s'ha creat en molts dels docents.

Seguidament, l'entrada en escena del ministre Wert. En comptes d'encarar la més que necessària i reclamada reforma sistèmica, proposa una llei amb la vella matriu de l'ineficaç LOGSE, però afegint-hi elements que es remunten a la Llei Moyano, del 1857.

Tanmateix, i seguint amb el tema anterior, la seva LOMCE és una clara invasió de competències estatutàries en matèria d'Ensenyament (anul·lant la singladura de la consensuada LEC), i a la pràctica és una flagrant centralització dels continguts, de les metodologies. És, en definitiva, un camí que ens porta al pensament únic.

Més greu encara, el tracte matusser, desvergonyit i maleducat que dóna a la nostra llengua i a la nostra cultura. És a dir, que genera un conflicte polític on no n'hi ha, sense ocupar-se d'allò és important: la millora del sistema educatiu en base a un consens majoritari, no dels polítics, sinó en especial dels professionals de l'educació.

Mentre, el fracàs i l'abandonament escolars no paren d'incrementar-se. Els indicadors dels diversos informes (PISA, McKinsey, PIRLS-TIMSS, etc.), presenten uns resultats decebedors pel que fa a la competència del nostre alumnat. I això fa mal. L'alumnat no va bé i la culpa no és seva; la pregunta és: és que estan en mans d'irresponsables? (la resposta encara fa més mal). Prou fan els nostres mestres a les aules, enginyant-se-les com poden perquè el desastre no sigui tan gran, com seria d'esperar, atès el marc en el que s'han de moure, i que els hauria de servir de referència.

Espero i desitjo que tots els que hi estem implicats: pares, mestres, pedagogs, i altres professionals del camp de l'educació comencem a plantar cara davant de qui sigui per fer valer la nostra veu. Dir que ja n'hi ha prou, que no es poden fer les lleis educatives en clau política (a quatre anys vista) sinó en clau pedagògica,  aprofitant tota la saviesa i tot el bagatge pedagògic que té el país, i les pistes que ens dóna tota la literatura dels informes esmentats. I, sobretot, la que reclama i mereix el propi alumnat.

Faig, doncs, una crida a unir esforços aquest 2013, que demà comença, a la recerca de noves oportunitats de millora, en bé dels nostres infants i joves.

L'art i la cal·ligrafia

Avui, sense voler (o volent, perquè buscava notícies sobre pedagogia pels diaris digitals -cosa que faig sovint-*), m'he topat amb un interessant article de Mayte Rius, a lavanguardia.com, amb el suggerent títol en castellà "Con buena letra", que parlava de la cal·ligrafia.

M'ha fet rumiar perquè, justament aquestes setmanes, hem estat parlant amb el meus alumnes de la competència d'escriure, el el marc de la didàctica de les llengües. Recordàvem que la finalitat de l'escriptura és la comunicativa, que és pel que els humans la vam inventar. Simplificant, hi reconeixíem dos processos, en l'escriure: psicomotriu (o manual) i el cognitiu (o creatiu i comunicatiu).

Si bé el segon, com deia, és l'important, després de llegir l'article esmentat, m'adono que potser no vaig insistir prou en la necessitat de fer bona lletra, tot i que vam parlar de la necessitat d'una bona organització neurològica dels infants perquè el procés se'ls faci planer.

L'article de Mayte Rius em descobreix un altre vessant oblidat: l'artístic. Fer bona lletra és també, en part, un art. Fer-lo practicar als infants, ha de ser font de sensibilitat i dels bons hàbits de pulcritud, mesura, ordre, etc. A més, que sigui així facilita també la comunicació.

Benvinguda doncs la redescoberta de la cal·ligrafia! Ho tindré present.

* També sovint sense massa èxit, perquè de pedagogia se'n parla poc; i el poc que es parla és per fer-ho, cada dos per tres, barrejada amb la política.

                                   

Dotze del dotze del dotze

Avui és l'últim dia de les nostres vides (si no canvia la manera de comptar els anys) en què podem escriure el mateix nombre per indicar el dia, el mes i l'any: 12/12/12, tant si fem servir la norma catalana com l'anglosaxona. No tornarà a passar fins l'1 de gener del 3001. Jo no hi seré. Potser només hi quedarà el Sr. Eduard Punset...

Bé; en qualsevol cas, no volia deixar passar aquest dia sense fer un petit apunt al meu bloc. No m'estendré en repassar la interessant simbologia del número 12, perquè ho podeu trobar a la viquipèdia, per exemple.

Ara bé, pensant en clau pedagògica, al pas que anem potser serà el nombre de lleis educatives que podem arribar a tenir en menys de quaranta anys (Déu mos en guard! -que dirien al Pallars-).

Per a un mestre, només que siguin dotze els infants als que hem ajudat a tirar endavant les seves vides, ja seria un bon nombre... Si ho multipliquem per 12, encara més. Tenim una gran responsabilitat i de cada dotze alumnes, ens interessen tots dotze! I així, cada curs.

I així, sempre.

Xavier Melgarejo a "Singulars" de TV3

No hi penso afegir res. En Xavier ho diu tot. Val la pena escoltar-lo atentament, perquè hi ha detalls molt importants que poden passar desapercebuts. En Xavier Melgarejo sol mesurar molt bé les paraules i en totes hi sol haver pistes per a la reflexió, missatges.

Ningú sense la seva oportunitat

Mireu aquest vídeo que m'ha passat un bon amic.

És un noi que s'ha fet a ell mateix venint d'un orfenat, i malvivint al carrer des dels 12 anys. No ho té fàcil, però m'atreveixo a formular que ell mateix serà qui s'haurà de bastir la seva pròpia família en l'entorn de la música, que és quan -diu- que se sent que és una altra persona. No sé si hi ha un bon final i guanya el concurs, però de ben segur que marca un abans i un després a la seva vida...

Això perquè ho vegin aquelles persones que, tenint responsabilitats o essent professionals de l'educació, s'atreveixen a etiquetar les persones per les aparences. Tothom ha de tenir la seva oportunitat i l'obligació de la resta (en especial els educadors) és la de donar-l'hi.

                     

El tresor d'una nació són els seus infants

Un company de feina m'ha fet arribar una entrevista al psicòleg i doctor en Pedagogia Xavier Melgarejo, publicada a la revista digital Perú21.pe el passat 9 d'octubre. Xavier Melgarejo va estar estudiant el fenomen de Finlàndia en profunditat, fent un treball etnogràfic, durant anys, vivint el dia a dia de l'escola finesa, estudiant extensament els factors socials, culturals i polítics per trobar-hi els motius de l'èxit del model educatiu d'aquell país. Les seves conclusions es poden trobar en els molts articles publicats*, en les moltes conferències i xerrades que ell mateix ha pronunciat, i en el ressò que van tenir en l'Administració educativa catalana.

Al final del article del que parlava, diu una frase -que no per haver-li sentit dir en les diverses ocasions que he tingut el privilegi de parlar amb ell personalment, o de sentir-lo parlar en públic- novament m'ha colpit i m'ha fet rumiar: "Los finlandeses consideran que el tesoro de la nación son sus niños y los ponen en manos de los mejores profesionales del país".

Contundent. Però avui, més que mai, m'ha donat peu per preguntar-me: en mans de qui està l'educació espanyola (i de retruc, la catalana) a dia d'avui? És pot permetre el país que sigui tenir un responsable de l'educació de tan baix perfil pedagògic i democràtic com el que demostra tenir el ministre Wert?

A patir? els de sempre: els infants.

* PS. Recomano una lectura al seu article "La selección y formación del profesorado: clave para comprender el excelente nivel de competencia lectora de los alumnos finlandeses", publicat en el monogràfic que la Revista de Educación, en el seu numero extraordinari del 2006, va dedicar a l'informe PISA.